17A, el judici de les frustracions: com l'han viscut els supervivents dels atemptats

32 sessions. 10 setmanes. 4 mesos. El judici dels atemptats de Barcelona i Cambrils, amb múltiples interrupcions (el temporal Filomena, els positius de Covid-19 i les festes de Nadal), s'ha allargat més del que estava previst, però, finalment, ha quedat vist per a sentència.

M'atreviria a dir que ha estat un judici de frustracions, sobretot, per als familiars de les víctimes i els supervivents. D'entrada, perquè no s'ha acusat els processats d'assassinat i, en les sessions, no s'ha evidenciat que aquesta tesi canviaria. I, sobretot, perquè el president del tribunal s'ha centrat en un guió estricte en què no ha permès que s'introduïssin altres qüestions.

Com en moltes ocasions, el judici s'ha acabat amb més preguntes que respostes. De fet, aquesta ja és una circumstància que sol envoltar la majoria dels atemptats i, en aquest cas, s'accentua.

Després d'haver seguit diàriament el judici i d'haver treballat tres anys i mig amb la lectura exhaustiva del sumari i més de 200 entrevistes, els interrogants oberts i que em generen dubtes són els següents:

1. Les connexions internacionals
   Aquesta va ser una cèl·lula independent que es va gestar i va actuar sense cap mena de dependència exterior o, en cas contrari, va mantenir contactes amb l'estranger? Entre els anys 2014-2017, aquesta periodista, amb el company Marc Faro, vam contactar amb desenes de combatents i dones que des dels països occidentals es van desplaçar a la guerra de Síria i l'Iraq. Seria realment estrany que Abdelbaki es-Satty i el grup de joves no haguessin establert cap contacte tenint en compte que Es-Satty es desplaçava habitualment a Tànger (un dels punts des d'on es van mobilitzar centenars de combatents del Marroc cap a la zona de conflicte) i, sobretot, si tenim en compte que alguns dels membres van tenir molta mobilitat tant per Europa com pel Marroc. En la majoria d'aquests viatges es mantenen moltes llacunes del que van fer i amb qui van contactar.
   
   El fet que no s'hagi localitzat el mòbil del conductor de la furgoneta, Younes Abouyaaqoub, qui assumeix un dels lideratges del grup, ens priva de tenir indicis sobre les seves comunicacions. Aquest dispositiu potser hauria resolt algunes de les incògnites que hi ha sobre la taula.
    
2. Les relacions d'Abdelbaki es-Satty amb el CNI i la Guàrdia Civil a la presó estan documentades en el mateix sumari judicial.
   El jutge instructor no va preguntar a cap dels dos cossos pel contingut de les entrevistes al centre penitenciari i ell mateix deixa la porta oberta a conèixer més detalls d'aquestes relacions. El CNI ha admès aquests contactes, però tampoc ha volgut explicar en què van consistir, si van ser remunerats i quant de temps es van mantenir. En el judici es va sentir el testimoni del president de la mesquita Youssef de Diegem, Solyman Akaychouh. El president va recordar que, a principis del 2016,  Es-Satty li va dir que acabava de parlar amb els serveis secrets espanyols per telèfon. Segons Es-Satty, a Espanya era habitual la relació entre imams i policies.
    
3. Qui va fugir amb un vehicle blanc?
   En el judici vam sentir el testimoni d'un veí de la urbanització Montecarlo d'Alcanar, que va relatar que, pocs segons després de l'explosió del 16 d'agost, va veure un vehicle blanc fugint de la zona. El testimoni, un jubilat francès, no va poder determinar si hi havia una o més persones ni tampoc les va poder identificar. Els Mossos d'Esquadra van visionar les càmeres de seguretat d'un hotel de la carretera més pròxima, però sense èxit. La morfologia de la urbanització és oberta, amb múltiples accessos i sortides a través de pistes forestals o camp a través i, per tant, totes les opcions queden obertes.

Un dels arguments més mediàtics durant les sessions de judici, si bé el tribunal no l'ha volgut ni sentir, ha estat el que ha esgrimit una acusació particular, la dels pares de Javier Martínez, de 3 anys, de Rubí, que han qüestionat que l'imam Abdelbaki es-Satty estigui mort. Algunes acusacions i dues de les tres defenses s'han fet seus aquests arguments en els seus informes finals. És cert que a la sala no s'han pogut sentir les forenses marroquines que van analitzar les mostres i, aquest fet fa que les parts considerin que no s'hagi pogut aclarir.

Una qüestió controvertida. Els responsables de la investigació dels Mossos d'Esquadra, de perfil tècnic i sense dictats polítics, han dit per activa i per passiva que Abdelbaki es-Satty és mort i ho afirmen perquè van comparar les mostres d'ADN localitzades a Alcanar amb una túnica localitzada al seu domicili a Ripoll i una beguda a la seva furgoneta. Després, diuen, van esperar els resultats de les mostres extretes dels seus familiars, que van arribar del Marroc, per fer la comparativa i confirmar-ho.

Estarem pendents de saber noves informacions a l'entorn d'aquestes qüestions i veurem si, amb el temps, es resolen. En l'ordre més immediat, el tribunal haurà de decidir el grau de responsabilitat dels acusats. A excepció de Mohamed Houli i Driss Oukabir, Saïd ben-Iazza, acusat de col·laboració –la Fiscalia demana vuit anys–, ja fa quatre anys que està a la presó i pot ser que aviat sigui expulsat al Marroc, on complirà la condemna o se'l deixarà en llibertat sense càrrecs. En els últims anys hem vist que els processats per jihadisme sense nacionalitat espanyola eren expulsats. Només Houli té nacionalitat espanyola.

Una altra de les qüestions que haurà de dirimir la sentència són el centenar de supervivents que han demanat que se'ls reconegués com a víctimes de terrorisme i se'ls indemnitzés pels danys físics i psíquics. En aquest sentit, també s'haurà de veure si als bombers i els agents dels Mossos d'Esquadra que van resultar afectats pels atemptats se'ls reconeix aquesta condició i se'ls indemnitza econòmicament per sobre del que es va establir a l'11M.

De fet, durant aquests tres anys, els supervivents que es van trobar en cadascun dels llocs dels fets (també els bombers i agents de policia) són els que han patit més. Han de lluitar per rebre el reconeixement de la seva situació i, sobretot, superar les múltiples seqüeles que encara tenen.