100 anys de l'oblidat circuit de Vilafranca, un referent europeu de l'automobilisme

L'any 1921, Vilafranca del Penedès es va convertir en escenari de la primera cursa internacional automobilística a l'estat espanyol. Avui, el traçat del vell circuit encara existeix, perquè es tracta del triangle de carreteres que uneix la capital de l'Alt Penedès amb les poblacions de Santa Margarida i els Monjos i la Múnia. Les curses es van seguir disputant l'any 1922 i el 1923.

No feia ni quaranta anys que s'havia inventat l'automòbil quan, després d'organitzar diverses curses domèstiques, la Penya Rhin, un grup d'amants del motor liderat per Joaquim Molins, va decidir organitzar un esdeveniment esportiu de primer ordre equiparable a les carreres que ja s'estaven disputant en altres ciutats europees com París o Berlín.

En la primera edició, 50.000 persones van envair la capital de l'Alt Penedès –només tenia 8.000 habitants– per veure de prop aquells cotxes estranys a tota velocitat. Uns trens llançadora, que sortien des de l'estació de França, enllaçaven Barcelona amb Vilafranca per facilitar l'arribada a temps dels espectadors per viure de prop la cursa.

A Vilafranca es va instal·lar una tribuna desmuntable amb una capacitat per a 3.000 persones. Hi havia servei de restaurant i, a partir de la segona edició, es va ampliar el servei mèdic, es va introduir un "speaker" que comentava la cursa per megafonia i es va habilitar una zona de correus i telègrafs per agilitzar les cròniques de la competició; i és que, el primer any, els diaris no en van parlar fins dos dies després de la cursa. Això sí, ho van fer en portada.

La cursa, d'entrada, s'havia de disputar el mes de juny del 1921, però diversos contratemps en la complexa organització de l'esdeveniment van obligar a ajornar-la fins al 16 d'octubre d'aquell mateix any.

Aquest cotxe, un Ricart i Pérez, va competir en la segona edició de la Copa Rhin. Un segle més tard, s'ha retrobat amb els revolts i les rectes per on va córrer a més de 100 quilòmetres per hora. Una velocitat estratosfèrica per a l'època. El seu actual propietari, Ramon Magriñà, en ple 2021 només ha de girar la maneta dues vegades, com a molt, per fer tronar el seu motor de nou.

Joaquim Molins, fill del Joaquim Molins que va organitzar aquestes curses al traçat penedesenc durant els anys 20, no pot reprimir l'emoció quan veu de prop el vermell llampant i l'agosarat perfil de la carrosseria del Ricart i Pérez.

"A casa respiràvem l'olor de benzina sempre parlant de cotxes. Recordo que, abans d'anar a l'escola, el meu pare m'explicava tot de coses sobre les curses que ell organitzava. Era la seva passió pel món del motor que d'alguna manera s'encomanava i generava una il·lusió que només el meu pare sabia transmetre.

Va tenir la visió que les curses automobilístiques podien generar negoci, entusiasme i il·lusió. Que la gent se sentís una mica més feliç sempre va ser un dels propòsits del meu pare"

Aquestes curses van ser tot un èxit, malgrat les dificultats que suposava organitzar una competició d'aquesta magnitud; la primera, que els cotxes fossin a la línia de sortida. Ramon Giner Filella, autor del llibre "Penya Rhin, Vilafranca del Penedès (1921-1923)" desgrana algunes curiositats d'aquestes curses:

"Era bastant habitual que s'apuntessin els cotxes i que després no arribessin. Els cotxes venien d'Europa, d'on havien corregut l'última vegada, d'Àustria, de França, d'Itàlia, d'Alemanya o d'on fos, venien circulant per la carretera. Hi va haver una marca constructora que es va inscriure en les tres edicions i no va arribar mai a participar a la cursa. Sempre es va quedar pel camí.

A banda dels possibles problemes mecànics, travessar Europa en cotxe per la incipient xarxa de carreteres era en sí mateix una aventura. No hi havia benzineres, el combustible es comprava a les farmàcies"

Un cop a la graella de sortida començaven nous reptes, com participar a la cursa, acabar-la i, en la mesura del possible, guanyar. En la primera edició, de la quinzena de cotxes que van participar només tres van aconseguir completar les 35 voltes al traçat, els més 500 quilòmetres que havien recórrer per completar la carrera. Ningú dels qui va acabar va quedar fora del podi.

Els dos primers, els Bugattis de Pierre de Vizcaya i el de Pedro Monés-Maury, van arribar amb menys de 15 minuts de diferència. El tercer, el La Perle que conduïa el francès Revaux, no va arribar fins més de dues hores després del guanyador a causa dels diversos problemes que havia hagut d'anar resolent al llarg de la carrera. Justament, per arreglar qualsevol avaria en plena cursa, al seient del costat del pilot hi anava un mecànic de confiança.

Una altra de les curiositats és que molts dels participants corrien sota pseudònim o bé directament d'incògnit. La raó és que es tractava de membres de l'aristocràcia europea que volien posar a prova la seva "voiturette" –així s'anomenaven els cotxes esportius de l'època– i s'estimaven més passar desapercebuts.

Algunes de les normes que es van marcar en les curses del circuit de Vilafranca encara avui són vigents a la categoria reina de l'automobilisme, la Fórmula 1.

"Van començar a pintar els cotxes per marques per facilitar al públic general identificar el cotxe que passava davant seu. Pesaven els cotxes en buit, de manera que havien de complir amb un pes X del reglament i, si no hi arribaven, el llastraven, posaven més pes allí. L'any 23 ja van fer la sortida llançada com fan en molts circuits. Hi ha el cotxe al davant i quan s'aparta surten tots. Van ser pioners en l'aspecte d'igualar les curses al màxim"

A Vilafranca, però, no tothom veia amb bons ulls les curses que organitzava la Penya Rhin i, malgrat l'èxit, van començar a sorgir els primers problemes. L'investigador Lluís Hill en desgrana alguns detalls:

"Es va parlar fins i tot de fer aquest circuit de forma permanent. De fet hi havia un pressupost de 1.300.000 pessetes de l'època per fer-lo permanent. Les coses no van anar com havien d'anar i tampoc hi va haver sintonia amb la regidoria de Vilafranca"

L'última cursa es va disputar el 1923. La complexa situació política a l'estat espanyol –no feia ni dos mesos que s'havia instaurat la dictadura de Primo de Rivera– sumada a altres factors va acabar abocant el Circuit de Vilafranca a l'oblit. L'historiador Joan Solé ho explica

"Hi va haver gent que hi va veure una perspectiva de promoció de la comarca, però d'altres ho van veure com un bolet que sortia un dia i desapareixia l'endemà. Per tant, va portar molta polèmica. Aquest tipus de competicions pertanyien a l'alta societat, gent propera a la monarquia i hi havia un moviment republicà molt fort en aquella època i, per tant, tot això va portar una dinàmica de discussions i així es va acabar"

El somni de la Penya Rhin es va mantenir viu i, amb els anys, Joaquim Molins i els seus companys serien els qui acabarien portant la Fórmula 1 a Barcelona, l'any 1951, al Circuit de Pedralbes. Un somni que va néixer a Vilafranca del Penedès ara fa un segle i que, a dia d'avui, fa que Catalunya continuï sent escenari de les millors competicions del motor.