El primer ministre britànic, Lloyd George; el primer ministre italià Vittorio Emanuele Orlando; el primer ministre francès, Georges Benjamin Clemenc…
El primer ministre britànic, Lloyd George; el primer ministre italià Vittorio Emanuele Orlando; el primer ministre francès, Georges Benjamin Clemenceau i el president nord-americà, Wilson Woodrow

100 anys de l'armistici de la Gran Guerra, el canvi de paradigma de la política europea

La il·lusió de la pau de l'11 de novembre de 1918 no va durar prou per fer front a les amenaces dels anys 30 que conduirien a la Segona Guerra Mundial

Adolf Beltran Actualitzat
TEMA:
Primera Guerra Mundial
A primera hora del matí, l'arribada dels diaris confirma la notícia de l'armistici. S'organitza la manifestació davant de la qual es posa l'orquestra amb bombo i platerets. El dia agafa una forma de festa republicana i cívica. Sardanes i balls alternats amb algun discurs mogut per l'alcohol.

Al Quadern gris, Josep Pla recorda l'alegria a Palafrugell quan arriba l'endemà la notícia de l'armistici de l'11 de novembre. Amb una excepció, que li explica el campaner: a la rectoria, la victòria dels aliats ha provocat por, nerviositat, malestar. No és cap anècdota. En general, els sectors eclesiàstics, militars, monàrquics, la dreta més dura, estan alarmats per la derrota alemanya.

Els liberals, els republicans, els catalanistes, en canvi, exulten amb la victòria aliada. Es dedicaran molts carrers a Catalunya al mariscal Joffre i al president nord-americà Wilson.

El president Wilson havia dut el seu país a la guerra amb un programa de 14 punts per a un futur en pau, que incloien el lliure comerç i la lliure navegació, el final de la diplomàcia secreta, la reducció d'armaments, la independència de Polònia i promeses d'autonomia per altres pobles sotmesos i la formació d'una Lliga de Nacions.


La Rússia dels tsars

Amb el suport nord-americà, la causa dels aliats s'identifica amb la de la democràcia, més que no pas quan França i Anglaterra tenien d'aliada la Rússia tsarista. Però els Romanov havien estat la primera dinastia que va caure.

Incapaç de donar pau ni pa als seus súbdits, la Rússia dels tsars s'ensorra el 1917. La revolució bolxevic d'octubre, la lenta i sagnant consolidació del primer estat comunista del mon, haurien estat impossibles sense la gran guerra, diu l'historiador David Alegre:

"La situació de caos derivada de la gran guerra i la impossibilitat d'intervenir decisivament de part de l'Entesa a Rússia va impedir que poguessin enderrocar la revolució, per dir-ho d'alguna manera."

Això evidentment va fer que Rússia, la Unió Soviètica, esdevinguessin un far de manera permanent per a una part del moviment obrer. La veu de Lenin crida els proletaris d'Europa. L'exemple revolucionari dels soviets és un dels factors del mon nou, imprevisible i perillós, que neix de la gran guerra. El cataclisme ho ha regirat tot, res no serà igual. Robert Gerwarth, historiador, autor de "Els vençuts":

"Hem de pensar en la primera Guerra Mundial com el gran factor de canvi de paradigma de la política europea, que duu a la més gran recomposició de les fronteres des de l'edat moderna; i en segon lloc és el facilitador inesperat de coses que semblaven impossibles al 1914, però arriba la guerra, destrueix els vells règims i alhora obre espais perquè nous moviments conquereixin el poder."


La voluntat d'humiliació i Adolf Hitler

A París, a la conferència de pau dels anys 1919 i 1920, les potències vencedores intenten ordenar el nou mon segons els seus interessos, que no sempre coincideixen. Wilson proposava una pau justa per Alemanya, una pau sense culpa; però el francès Clemenceau vol collar el vell enemic perquè no torni a aixecar el cap. S'imposa la voluntat d'humiliació, i la república de Weimar neix tocada per haver acceptat el Tractat de Versalles.

Quan arribi al poder el 1933, Adolf Hitler encara culparà de tots els mals els homes del novembre de 1918, diu. És el mite de la punyalada per l'esquena, atribuïda a jueus i marxistes, com a responsables de la derrota. El ressentiment per Versalles, i la gran depressió posterior al 29, convertiran un vell soldat de la Gran Guerra en Führer.

Tornem a la conferència de pau de París, en què hi ha en joc la transformació d'una Europa d'imperis terrestres en un continent d'estats nació.

Wilson havia fet bandera del principi d'autodeterminació, pensant sobretot en polonesos, txecs i eslovacs, però tot nacionalisme creu tenir-hi dret. L'aplicació pràctica d'aquest principi no és gens fàcil, en aquells territoris de població barrejada que havien estat austro-hongaresos o alemanys, afirma Robert Gerwarth.

"Parlem d'unes regions europees que eren tant complexes en la seva composició ètnica que era impossible deslligar les diverses ètnies, i totes volien el seu estat. I creant aquests nous estats, creaves noves minories, molt nombroses, subjectes a altres dominacions ètniques."

I, d'aquesta manera, van quedar molts alemanys a Txecoslovàquia, Itàlia i Polònia; molts hongaresos a Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Romania; i molts búlgars a Romania i Grècia. Les potències aliades afavorien o perjudicaven les aspiracions dels diversos pobles segons si havien estat aliats o adversaris a la gran guerra.


El nou mapa d'Europa

A vegades, per resoldre un conflicte s'organitzava un plebiscit; més sovint, sobre el terreny, es recorria a la violència. Més enllà del 11 de novembre del 18, Europa continua sent el lloc més perillós del món, i fins al 1923 als territoris dels vells imperis caiguts proliferen els intents revolucionaris, els aixecaments nacionals, les guerres civils, les disputes frontereres. Segons Gerwarth, és una violència d'una naturalesa en part nova, que persegueix l'extermini.

"Ja no es tracta d'un conflicte entre estats, on el perdedor pot buscar una pau negociada, sinó que la idea és destruir una classe social, com a Rússia, o un grup ètnic,  perquè el sistema polític propugnat pels extremistes només es pot establir si part de la població desapareix. La primera guerra mundial obre espais per a una violència extrema, perquè el col·lapse dels vells imperis implica que quedin grans espais sense un estat que funciona. No hi ha estat ni policia, i aquests grups somien de convertir-se en la base d'un estat homogeni."

La terrible guerra civil russa acabarà amb la victòria de l'exèrcit roig, incapaç però de sotmetre els nacionalistes finesos, estonians, letons, lituans i polonesos, que aconsegueixen la independència.

També Àustria, Hongria i Alemanya queden molt reduïdes, com Bulgària. Romania s'engreixa amb Transilvània. Sèrbia incorpora els altres pobles sud-eslaus.

El nou mapa d'Europa és més fragmentat, més republicà. També el del Pròxim Orient, on la nova Turquia, que succeeix el 1923 l'Imperi Otomà, veu reconeguda al Tractat de Versalles la victòria a la guerra atroç contra Grècia: 200 mil morts en total, un milió de grecs forçats a l'exili, 350 mil turcs han de fugir d'Europa.

Però Ataturk es veu obligat a acceptar la pèrdua dels seus dominis àrabs, que la Societat de Nacions encomana a França i Anglaterra en qualitat de mandats. La partició artificial d'aquelles terres, la promesa d'una llar jueva, tindran conseqüències que arriben fins avui mateix.


A partir del 1923

Europa entra en una època de certa estabilitat, fins i tot de creixement econòmic, i molta gent es diverteix desesperadament després de tants anys amb els quatre genets de l'Apocalipsi campant lliures pel mon. Però hi ha senyals de mal averany: ni el president Wilson ni el seu secretari de la guerra, Newton Baker, no van poder convèncer el Congrés dels Estats Units perquè ratifiqués l'ingrés a la Lliga de Nacions.

Coixa sense els nord-americans, la Lliga va ser efectiva en algunes crisis menors, però seria inútil davant de les grans amenaces dels anys 30 que conduirien a la segona guerra mundial.

A la vista del que va passar, venen ganes de dir, com Josep Pla al Quadern gris a l'entrada del 12 de novembre de 1918, que la història, el que la gent en diu la història, m'agrada sobretot llegir-la al llit.

 

ARXIVAT A:
Alemanya Primera Guerra Mundial
Anar al contingut