100 anys de la vaga de La Canadenca i una fita encara vigent: la jornada de 8 hores

L'acomiadament de vuit oficinistes va desembocar en una aturada massiva que va paralitzar la ciutat i va aconseguir que s'aprovés la jornada de 8 hores
100 anys de la vaga de La Canadenca i una fita encara vigent: la jornada de 8 hores

100 anys de la vaga de La Canadenca i una fita encara vigent: la jornada de 8 hores

L'acomiadament de vuit oficinistes va desembocar en una aturada massiva que va paralitzar la ciutat i va aconseguir que s'aprovés la jornada de 8 hores
Iván Gutiérrez Actualitzat
TEMA:
Precarietat laboral
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Barcelona, 1919. La rosa de foc torna a encendre's, i una ciutat industrial, i emergent, col·lapsa. L'espurna: l'acomiadament de vuit oficinistes d'una filial de la major subministradora d'electricitat, La Canadenca.

Resultat: una vaga amb més de 20.000 treballadors de diverses empreses i sectors com l'aigua, el gas o els tramvies solidaritzats per reclamar millores laborals i, sobretot, la jornada de 8 hores, que llavors podia superar les 14 hores diàries. Conseqüència: mà dura, l'empresa acomiada més de 2.000 treballadors i amb el buit de treballadors, es militaritza.

Tot va començar el 2 de febrer amb l'acomiadament de vuit treballadors de la secció de facturació de l'empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de La Canadenca. La raó per la qual acomiaden aquests oficinistes és perquè els van abaixar el sou de forma considerable en ser contractats com a treballadors fixos.

Alguns d'aquests oficinistes eren afiliats a la CNT, per protestar, i es van negar a acceptar les condicions. I és que per justificar els baixos sous, l'empresa els entregava uns bons per comprar en una sèrie de botigues que eren propietat de l'empresa i, a més a més, pagaven deu cèntims diaris a la companyia per dormir en una quadra en males condicions.

Però per què en deien La Canadenca? El seu nom real era Barcelona Traction Light and Power, i tot i que la va fundar l'americà Fred Pearson, era una filial d'una multinacional canadenca. Si els obrers de La Canadenca paraven, la indústria catalana, en mans de la gran burgesia, es quedava sense subministrament, i això va provocar la seva reacció.


44 dies de conflicte

El 5 de febrer, a les 13.00, els 125 companys de la secció de facturació van aixecar-se a la vegada i van trencar les seves plomes en solidaritat amb els acomiadats, tacant l'impol·lut marbre de les escales. Els treballadors van anar tots a una demanant mediació per part del governador civil, la Mancomunitat o l'alcalde. Quan pensaven que ho havien aconseguit amb el compromís del governador, la policia els va barrar el pas per entrar a la fàbrica. Estaven tots acomiadats.

Comença el conflicte. Deu anys després de la Setmana Tràgica, la rosa de foc tornava a incendiar-se. El 8 de febrer tota la plantilla de La Canadenca estava en vaga, i tots els cobradors de comptadors d'electricitat, també; per tant, l'empresa no tenia ingressos i tampoc ningú als llocs de feina. L'empresa va forçar tots els empleats a tornar davant el risc de no generar electricitat, i va oferir més diners a aquells que no fessin vaga. Només un cobrador va assistir al seu lloc de feina, Joaquim Baró, i va ser assassinat a trets al carrer Calàbria.

Uns dies després, la vaga ja col·lapsava la ciutat, fins al punt de deixar-la a les fosques, sense electricitat.

Marc Prat, professor d'Història Econòmica de la UB:

"Hi va haver una nit que Barcelona va estar a les fosques, perquè tot el sector de l'aigua, l'electricitat i el gas van fer vaga, en solidaritat amb els treballadors de La Canandenca. En depenia la viada econòmica i la vida social. És com si avui hi hagués una vaga de taxis i als aeroports alhora."

El dia 17 van ser els treballadors del tèxtil qui s'hi van unir i el 21, la resta de companyies elèctriques. Al capdavant, i com a cap visible de la vaga, Salvador Seguí, el noi del Sucre i líder de la CNT.

 

El capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, vol declarar l'estat de guerra, però el govern espanyol des de Madrid, dirigit pel Conde de Romanones prefereix una via més discreta. Però l'augment del conflicte fa que la pressió de la patronal obligui el govern a declarar l'estat de guerra el 13 de març. Però llavors, el clam ja era inevitable. Fins i tot, la UGT de Largo Caballero des de Madrid amenaçava el govern de portar la vaga de La Canadenca a tot Espanya.

 

La revolució

I és que l'ambient és revolucionari. L'anarquisme i la CNT estan en auge i, per primera vegada, després del Congrés de Sants d'aquest mateix sindicat, es creen sindicats únics de ram. És a dir, ja no es diferencien per oficis, sinó que són sindicats sectorials i s'aposta per l'anarcosindicalisme. El context és favorable, la Primera Guerra Mundial acaba d'acabar, la Revolució Russa està triomfant i aquestes experiències revolucionàries s'intenten replicar a Alemanya i Hongria.

Per tant, la vaga de La Canadenca s'interpreta per la patronal i la burgesia catalana com una revolució, i així responen. Formen el Sometent, una organització paramilitar que va dedicar-se a reprimir obrers i assassinar-los si es sindicaven. És l'inici del pistolerisme, que durant els anys vint, agafarà encara més volada i acabaria malauradament amb la vida de Seguí. No reconeixien els sindicats com a interlocutors, i l'opció va ser militaritzar la ciutat i l'empresa, de la qual es va encarregar directament el govern espanyol. Es van empresonar més de 3.000 treballadors a Montjuïc en negar-se a treballar.

La gran desigualtat

El caldo de cultiu que genera el fort descontent social i laboral és la gran desigualtat que hi ha després de la Gran Guerra. La Primera Guerra Mundial va ser un gran negoci per a les empreses catalanes, podent vendre teixits i productes a tots dos bàndols per la posició neutral d'Espanya al conflicte.

Però aquests beneficis no es van traslladar als treballadors. Al contrari.

Marc Prat, professor d'Història Econòmica de la UB:

"Hi va haver beneficis extraordinaris per a molts empresaris, però com que els preus van pujar i els salaris és mantenir constants o creixien més lentament, va provocar una caiguda del poder adquisitiu dels treballadors, i això va ser un dels elements que alimentava la reivindicació dels treballadors."

Si el salari d'un obrer el 1914 donava per comprar un tros de pa al dia el 1919 el salari d'aquell obrer seguia sent el mateix, però el preu del pa havia pujat el doble.    

Finalment, en una situació insostenible, el govern espanyol va optar per la via pactista, a diferència de la burgesia catalana. Romanones, llavors president del govern, va convèncer l'empresa que cedís i acceptés les reivindicacions. Va alliberar els presos i es va comprometre a instaurar les vuit hores de jornada laboral per a tots els treballadors.

Salvador Seguí va convèncer més de 20.000 treballadors reunits en una assemblea a la plaça de Las Arenas que s'havia d'acceptar l'acord que oferia el govern.


Dit i fet, Espanya es convertia el 3 d'abril de 1919 en el segon país que acceptava la jornada de vuit hores, només després d'Alemanya.

Marc Prat, professor d'Història Econòmica de la UB:

"De fet, Espanya l'adopta uns tres mesos abans que França. Així, Espanya, que normalment arribava a les millores socials molt més tard que altres països, en aquest cas podem dir que va ser pionera gràcies a la vaga de La Canadenca."

Un assoliment que no només va ser legal, sinó també real, ja que en pocs anys més del 90% dels treballadors feien aquestes vuit hores. Una victòria que encara avui perdura.

 

ARXIVAT A:
Precarietat laboral

VÍDEOS RELACIONATS