10 anys de la mort de Gaddafi, el dia que Europa va iniciar el camí cap a la irrellevància

Líbia és la guerra perduda d'Europa. Més ben dit, és el conflicte internacional que va certificar la feblesa dels sistemes polítics de Brussel·les, París, Londres, Berlín... i el que és pitjor: va posar en dubte l'eficàcia de l'OTAN. Sense amenaces militars concretes, l'organització ha estat obligada a emprendre operacions de tipus ofensiu condemnades al fracàs com s'ha vist en les darreres crisis internacionals.

L'Afganistan ha estat la confirmació de la derrota del projecte intervencionista dels Estats Units. Líbia ho va ser per a Europa. Amb la diferència que Kabul està a 11.000 km de distància de Washington i Trípoli està a menys de 2.000 km de París.

En efecte, després de la despesa militar invertida, l'Europa Occidental va ser incapaç de mantenir el control d'un país que era i és crucial per als interessos estratègics de la UE. Des d'un punt de vista pragmàtic –o cínic-, la intromissió en la revolta popular contra el dictador Moammar al-Gaddafi tenia el seu sentit: pilotar el canvi polític per preservar els interessos propis i evitar que el petroli i el gas de Líbia caiguessin en les mans equivocades. I, reconeguem-ho, per assegurar-nos que el dirigent libi morís o aconseguís fugir del país: Gaddafi no podia parlar.

El dictador mereix un capítol en els llibres d'història de la segona meitat del segle XX: un home que va saber mantenir les distàncies mentre intervenia en tots els conflictes internacionals que va poder.

Gaddafi va acollir en els seus camps d'entrenament les principals organitzacions armades no-governamentals d'Europa, ja fossin d'extrema dreta o d'extrema esquerra, des d'ETA fins a l'alemanya Baader-Meinhoff, des de l'IRA fins a les Brigades Roges. Va finançar els grups d'agricultors francesos que tallaven les carreteres de França, va tenir vinculacions amb la xarxa que va intentar atemptar contra el Papa, va abatre l'avió de passatgers nord-americà que es va estavellar a Escòcia l'any 1988, va intervenir en la Guerra dels Grans Llacs, etc.

Però malgrat tot això, aquell home estrafolari, cruel i enigmàtic era també l'home del Magreb més cortejat per Occident. El seu sex-appeal era evident: les bosses interminables de combustibles fòssils.

Per la seva haima s'hi va passejar, gairebé literalment, tothom: desenes de primers ministres europeus, entre ells Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero (a Rajoy no li va donar temps), caps d'estat africans i els més alts funcionaris de la Unió Europea. I entre els invitats d'honor, els presidents i primers ministres de França, el país que –no és casualitat- va liderar l'operació militar per derrocar-lo.

Gaddafi no n'havia de sortir viu. I així va ser. El dictador va ser capturat pels rebels en una claveguera a la rodalia de Sirte. Abandonat pels seus fidels. Colpejat pels enemics. Li van clavar un pal pel recte. L'home estava cobert de sang. No es podia humiliar més un dirigent que havia governat el país de manera dura i capriciosa. Finalment, algú entre la confusió li va disparar un tret. Ja no seria jutjat per ningú més que la història.

Era el triomf de la intervenció militar de l'OTAN. A partir d'aquí, tot han estat fracassos. L'únic pla que tenien París i Brussel·les va ser constituir una llei de partits i convocar eleccions lliures. Era la sortida lògica, per descomptat. Però és com si ningú no hagués estat conscient que al segle XXI els espais geopolítics ja no són exclusius.

És igual que Líbia estigui en l'àrea d'influència europea, a un grapat de milles nàutiques d'Itàlia. De seguida, la resta de potències van decidir intervenir en la transició líbia per obtenir un tros del pastís que Washington i Brussel·les havien planejat cruspir-se en solitari: Turquia, les monarquies del Golf, Israel i Rússia van començar a buscar aliats i locals i van alimentar les històriques divisions del país.

En poc temps el territori va quedar fragmentat en diverses entitats que reivindicaven la seva legitimitat. El caos d'aliances va ser tan canviant que es necessita un manual per entendre'l. Hi va haver un moment que França es va deslligar de la resta d'europeus per defensar els seus interessos. Turquia ha canviat de bàndol diverses vegades. Rússia té tropes en el territori i fins i tot Estat Islàmic va establir un efímer califat. Mai el Daesh havia estat tan a prop de les fronteres europees. Mai les potències regionals havien desafiat tan insolentment l'autoritat dels països del nord del Mediterrani.

El caos va sumir el país en la Guerra Civil. L'aeroport de Trípoli va ser anihilat. El flux de gas va ser erràtic. Desenes de ciutats van quedar destruïdes. Les milícies armades en van apoderar del país i les màfies que es van lucrar amb el pas dels immigrants cap a Europa. Tots aquells homes i dones subsaharians que van morir en alta mar en van ser víctimes col·laterals.

Que Líbia, territori crucial per a l'estabilitat econòmica dels països europeus, sigui un "estat fallit" quan hauria d'haver estat un "estat mimat" només s'explica per la feblesa de la UE i del seu aparell militar, per la seva miopia davant de la influència post-moderna de les potències emergents pel seu entestament en continuar apostant per operacions armades neocolonials que no han sortit bé mai en 70 anys. Líbia ha col·locat Europa en el seu espai d'influència real i ha revelat el seu destí futur cap a la irrellevància.