Dimarts, a les 21.55, a TV3

"Sense ficció" analitza el malbaratament d'aliments amb "Sobreviure a la nevera"

Explorem la cadena alimentària per comprendre els camins del despropòsit que significa aquest malbaratament. I, tot seguit, recuperem el documental "Què mengem?".
A Catalunya, cada any es malbaraten 100 quilos de menjar per persona.

A Catalunya, cada any es malbaraten 100 quilos de menjar per persona.

La crisi econòmica actual ha fet més evident i més agut el problema del malbaratament d'aliments. Si ens pregunten quants quilos de menjar es fan malbé en tota la cadena alimentària, des del camp o el mar fins a la nostra taula, passant pel supermercat, sabríem què dir?

Tot i la fredor de les estadístiques, la xifra fa reflexionar: a cada català li correspondrien 100 quilos de menjar malbaratat per any, segons el càlcul de Paco Muñoz, tècnic de Medi Ambient de la UAB, una de les persones més especialitzades en aquest tema.

Les xifres, a nivell global, corroboren la disfunció: dels 4.000 milions de tones d'aliments que generem al món, n'hi ha 1.300 que acaben allà on no haurien d'acabar: a les escombraries.

De vegades s'assenyala només el consumidor -i la seva nevera- com a màxim responsable d'aquest malbaratament perquè és el punt més fàcil de detectar i de posar en evidència. Però la responsabilitat és de tots els que intervenen en la producció, distribució, compra i consum d'aliments.

Una altra xifra dóna idea de la magnitud del problema: dels 14 milions de quilos recollits pel Banc dels Aliments de Barcelona en un any, n'hi ha 6 que provenen de la lluita contra el malbaratament.

Més elements per a la reflexió: sabem sempre d'on vénen els aliments que consumim i el que això implica de malbaratament? Què hi ha al darrere, per exemple, d'una safata de mongetes verdes que ja vénen tallades de les puntes? Recordem quina és la temporada de les mongetes i dels tomàquets?

La llei de l'oferta i la demanda, els preus als mercats centrals o el que paguen les cadenes de supermercats poden provocar que els pagesos es vegin obligats a llençar la producció dels seus camps o que no arribin ni a fer la collita.

El costum de tots plegats de "menjar pels ulls" també implica que quantitats imponents d'aliments quedin descartats. I la llista podria continuar.

"Sobreviure a la nevera" veu com "parlen" les escombraries i "escolta" el que diuen. Segueix una anàlisi de residus orgànics que provenen de diferents supermercats. Un exercici sorprenent per la manera com es fa i pels resultats.

Com que la nevera no només simbolitza la del consumidor, el documental va al camp, a la llotja del peix, a les instal·lacions on es fan els controls fronterers d'aliments que vénen de fora de la UE, a Mercabarna, a les cadenes de distribució, a la petita i la gran restauració: sabem poques coses del que passa en aquests indrets a l'hora de rebutjar menjar.

Costa molt obtenir xifres: "Es cuida molt que no es vegi el que avergonyeix actualment, perquè el malbaratament, realment, és un fenomen que avergonyeix", afirma Muñoz.

Quan es tracta de seguir el camí del malbaratament, hi ha un altre camí que sempre s'hi acaba creuant: el de les entitats socials i les persones que no poden comprar aliments. Són elles les que, en el millor dels casos, acaben recollint i menjant el que s'ha salvat de les escombraries. Això ja diu molt de l'estat de la nostra societat, que es queda tranquil·la quan "els pobres mengen el que sobra. Això no pot ser -diu un testimoni- el peatge de l'ànima".

La lluita contra el malbaratament i la lluita pel dret universal a una alimentació suficient i sana van, doncs, lligades.

"Què mengem?"

Després de l'emissió de "Sobreviure a la nevera" s'emetrà "Què mengem?", documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, en què metges i campanyes sanitàries ens recomanen una dieta equilibrada i ens parlen del perill d'un excés de greixos. Cada dia més científics alerten dels perills de l'efecte acumulatiu d'aquests tòxics que ingerim amb la dieta al llarg de la nostra vida.