Els savis de la setena temporada

Ricardo Bofill (1939), arquitecte
Les seves obres han deixat empremta a mig món -on té una gran reputació-, però no es considera profeta a la seva terra. Defensor de la ciutat mediterrània al món i capaç de projectar espais als indrets més insospitats, considera que la seva marca pròpia és, precisament, el fet d'adaptar-se a llocs diferents. Sempre ambiciós, i ara també autocrític, avui, la seva preocupació, més que per l'espai, comença a ser pel temps.

 

Jaume Figueras (1940), cronista de cinema
Va néixer l'any de "Rebeca", va fer la primera comunió quan va arribar "Gilda", i el servei militar, mentre a les pantalles es projectava "Psicosi". El cinema ha estat la seva passió i ens l'ha sabut encomanar com ningú. Assegura que no és fanàtic de res, ni tan sols mitòman. Sota un barret icònic, s'hi troba una mirada neta i un somriure murri, d'un cronista que no pretén ser crític.

 

Leonora Milà (1942), pianista i compositora
Virtuosa del piano i autora d'una extensa obra musical, va ser un clar exemple de nena prodigi. En la seva llarga carrera, ha interpretat els grans compositors europeus i els clàssics espanyols amb les millors orquestres del món. De talent innat, els entesos diuen que, quan l'escoltes, no l'oblides mai més. S'ha sentit més reconeguda arreu del món, que no pas aquí. I diu que si tanqués la tapa del piano, necessitaria un psicòleg immediatament.

 

Josep Maria Pou (1944), actor i director
Sempre s'ha dedicat a l'ofici que més li agrada, amb el coratge i el sentit del joc del nen etern que mai no vol deixar de ser. Considerat un dels millors d'Europa, assegura que l'actor és un gran mentider que ha d'aconseguir trobar la veritat dins la mentida perquè el públic se'l cregui. Diu que la memòria és fonamental i que el millor actor és el més vell, perquè és el que ha viscut més. Avui, per primer cop, reconeix que és hora de veure més teatre que no pas de fer-ne. Que el paper que ara més li interessa és el seu paper a la vida.

 

Dolors Folch (1941), sinòloga
Ha estat pionera a Catalunya dels estudis sobre la civilització xinesa, l'idioma i la cultura, i les seves relacions amb el món europeu. Té molt clar que, si bé a Orient i a Occident ens hem plantejat històricament preguntes similars, les respostes d'uns i altres no han estat iguals. I això fa que siguem molt diferents. Sempre l'ha preocupat l'educació i com innovar-la per fer-la millor i més estimulant, tant per als professors com per als alumnes. No ha deixat mai les classes. N'ha canviat el format, però no l'esperit.

 

Aureli Argemí (1936), intel·lectual
Com a monjo de Montserrat, va aprendre a tenir el seu propi criteri. Per això, un dia va decidir renunciar als vots per tornar a la vida civil i es va casar. Ha consagrat la seva vida a fer recerca dels marginats, però també dels pobles i les llengües minoritzades. Crític amb l'església, perquè s'ha construït al voltant del poder, assegura que sap tots els arguments a favor i en contra de Déu, però que cap el convenç. La fe li va arribar a través d'un exemple, no d'una doctrina.

 

Santiago Dexeus (1935), ginecòleg
És un dels ginecòlegs més reconeguts d'una nissaga de la qual és l'únic supervivent. S'ha passat la vida fent possible la vida i ha estat pioner de les tècniques de reproducció assistida. No se n'està de declarar-se feminista, li agrada parlar d'ètica i de principis, i es mostra decebut perquè creu que es van perdent. Confessa obertament haver-ho patit en primera persona. Elegant, educat i amable, considera que, com li va ensenyar el seu pare, un bon metge ha d'aprendre coses noves cada dia.

 

Joaquim Arenas (1938), mestre i pedagog
Mestre, director d'escola, pedagog, escriptor, i activista cultural, ha dedicat gran part de la seva vida a la llengua. Està considerat el pare de la immersió lingüística i del model d'escola catalana. Preocupat pel futur de l'educació catalana, creu que caldria repensar el paper dels diversos actors de la comunitat educativa i fer possible que la formació dels professors sigui la garantia de qualitat del model educatiu. 

 

Carme Solé Vendrell (1944), il·lustradora i pintora
És una artista polifacètica, reconeguda internacionalment per la seva àmplia i singular obra en contes per a infants. L'obsessió pels drets dels infants la va portar a la pintura. Els ha posat rostre i, davant les injustícies, s'ha preguntat: per què? Admirada per Salvador Espriu, ha estat l'única que ha il·lustrar contes de Gabriel G. Márquez.

 

Hilari Raguer (1928), monjo i historiador
Convençut que el paper de l'església durant el franquisme s'havia falsejat i calia reescriure'l, és autor de treballs fonamentals per entendre la història politicoreligiosa de Catalunya i d'Espanya al s.XX. Forjat en el catalanisme des de la universitat, va ser a la presó on va descobrir la seva vocació sacerdotal. Estudiós de la Bíblia, diu que tot és veritat al llibre més editat del món, però que són diferents tipus de veritat amb fets històrics i simbòlics, que s'expliquen a través d'exemples.

 

Robert Tornabell (1934), professor de banca i finances internacionals
És un dels més reconeguts especialistes en banca i finances internacionals. Va aprendre dels millors economistes, i als milers d'alumnes que han passat per les seves classes els ha explicat les claus dels mercats financers, però també com desenvolupar el sentit crític i seguir uns determinats principis. Ha sabut analitzar el món des de l'economia, i assegura que la globalització capitalista ens ha empobrit. 

 

Leopoldo Pomés (1931), fotògraf i publicitari
És un dels noms propis de la fotografia contemporània catalana. Innovador en el camp de la publicitat, la seva ha estat una passió constant per la imatge i la creació, que ha conreat en diversos àmbits, com l'art o la gastronomia. Conserva una mirada incisiva, una personalitat desbordant, una extraordinària capacitat de seducció i un gran sentit de l'humor. Les mateixes característiques que el van fer triomfar en tot allò que es va proposar.