Aquest divendres a "(S)avis", Josep Puigbó conversa amb l'actor i director Josep Maria Pou (1944), que aviat farà 72 anys. Pou explica que fins fa dos anys, quan en va fer 70, no havia notat mai el pas del temps. Diu que sempre havia viscut amb la sensació que en tenia 18 i que tot just començava a treballar. El cert, però, és que durant gairebé mig segle s'ha dedicat a l'ofici que més li agrada: el d'actor i, més tard, també el de director. Pou va descobrir el món del teatre amb sis o set anys, quan el seu pare el portava a veure el muntatge de les funcions del centre parroquial de Mollet del Vallès, la seva ciutat natal. Li agradava tant que, quan era adolescent, cada nit abans d'anar a dormir llegia una obra de la biblioteca de casa. Però el que el va fer estudiar interpretació mentre feia el servei militar a Madrid va ser la seva vocació per la ràdio, on ja havia fet algunes incursions. Quan va acabar la carrera, es va incorporar a la companyia teatral del Teatro Nacional María Guerrero de José Luis Alonso i, des de llavors, no ha deixat mai de treballar. Al llarg de la seva carrera ha protagonitzat desenes de muntatges teatrals, sota les ordres de directors de gran prestigi com Calixto Bieito, Josep Maria Flotats, Mario Gas, Pilar Miró o Adolfo Marsillach. Ha treballat en sèries de ficció de TV3 com Estació d'enllaç (1994), Àngels i sants (2005), i d'altres televisions com Policías, en el corazón de la calle, 7 vidas, Compañeros, Historias del otro lado, etc. També ha participat en pel·lícules com Blancanieves, Mar adentro o El efecto mariposa, entre moltes d'altres. Gairebé 50 anys després, avui, per primer cop, reconeix que és hora de veure més teatre que no pas de fer-ne, i diu que el paper que ara li interessa més és el seu paper a la vida. Considerat un dels millors d'Europa, en la conversa amb Josep Puigbó assegura que l'actor és un gran mentider que ha d'aconseguir trobar la veritat dins la mentida, perquè el públic se'l cregui. A més, diu que la memòria és fonamental i que el millor actor és el més vell, perquè és el que ha viscut més.