Els anys salvatges

"Sala 33" acompanya la mirada d'uns nens del carrer a "Els anys salvatges"Àlex Gorina conversa amb Ventura Durall, director d'un documental que ens acosta una realitat dura, la dels nens del carrer d'Addis Abeba. "Els anys salvatges" (2013), finalista enguany al Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental, ens acosta la manera de pensar, de viure i de veure el món de tres nens del carrer que un dia decideixen embarcar-se en l'aventura de retrobar les seves famílies, que no veuen des de fa anys. Tots tres nois , en Yohannes, en Habtom i en Daniel, van abandonar els seus pobles per diverses raons. Algunes de dramàtiques. Aquest viatge d'anada i tornada als seus orígens, els permetrà estrènyer els seus vincles i enfortir-se com a grup. De fet, és un viatge cap a la maduresa. I potser també un viatge d'anada a un lloc al qual ja no pertanyen.Ventura Durall va dirigir "Els anys salvatges" prenent com a punt de partida el seu curt "El somriure amagat" (2011) i que forma part també de la pel·lícula. Durall fa un documental en què la càmera s'acosta, sense guió previ i sense intervenció directa, a la vida d'aquests nens que, per altra banda, esdevenen actors de la seva pròpia realitat. La banda sonora d'"Els anys salvatges" va estar nominada també als Premis Gaudí d'enguany. Àlex Gorina es troba amb Ventura Durall per parlar d'"Els anys salvatges", un film que es va rodar de manera intermitent durant 3 anys , temps en què, com ens comenta Durall, es van situar com a observadors, però "empenyent la realitat" del dia a dia dels nens. El que feien era, "en funció del seu estat anímic, plantejar-los situacions i veure quina era la resposta."En la conversa també s'expliquen anècdotes sorprenents sobre moments intensos viscuts, que van fer perillar la filmació.

ÚLTIMS CAPÍTOLS
TAMBÉ ET POT INTERESSAR