Karakia

Aquesta frase, gravada en un pub irlandès, reflecteix molt bé l'esperit del programa

A totes les cultures el menjar és senyal d'hospitalitat.
Benvinguts a KARAKIA!


Aquest espai del 33 neix del convenciment que no coneixem prou la gent d'altres cultures que conviuen amb nosaltres. Massa sovint ens conformem amb els tòpics que n'hem après, però la realitat és que desconeixem la major part dels costums, de la riquesa cultural d'aquells que tenim a prop i que sovint semblen massa llunyans. 
El programa vol convidar d'entrada a un exercici de proximitat i a substituir les paraules "estranger" o "immigrant", fins i tot "nouvingut", per la paraula veí
 

"Ens hem acostumat a rebutjar les diferències que hi ha entre nosaltres 
quan el que hauríem de fer és aprendre'n coses i fruir-ne."


Karakia

La proximitat fa caliu. En la distància tot és fred i es desdibuixa. 
En els seus inicis, Karakia es va plantejar com un retrat amable, intimista i proper de diferents comunitats culturals. Es tractava de mostrar una realitat canviant al nostre país i d'acostar als espectadors els nous veïns arribats a Catalunya d'arreu del món. Ho vam voler fer a través de la cuina, demanant-los que ens parlessin dels seus ingredients i ens ensenyessin a preparar els seus plats. 
Invocàvem, d'alguna manera, l'esperit de concòrdia que aquest acte prosaic al voltant d'una taula sembla que exerceix en les persones. 
Aquest va ser el plantejament de la primera etapa del programa. 

Karakia

2001-2009
Al llarg de vuit anys es van produir 96 capítols corresponents a 66 comunitats, sovint ajuntant diversos països. Un concepte, aquest de "comunitat", amb molts matisos, ja que la tendència d'algunes cultures a agrupar-se en petites societats de suport no es reprodueix en altres orígens. 
Tampoc no és el mateix arribar a un país per mor d'una migració "econòmica", que fer-ho per qüestions climatològiques, professionals o amoroses fins i tot. 
El més important, si més no d'aquella etapa, va ser el desig de "presentar" les diferents cultures a la societat catalana, de donar-los visibilitat just en un moment en què l'origen divers dels nostres veïns mostrava un creixement sense precedents. 

Karakia

2010...
Al final de la dècada dels 2000, bona part d'aquest augment migratori s'havia estabilitzat i semblava oportú començar una nova etapa, no tan centrada a presentar les cultures o a fer-ne un retrat social i sí en canvi a aprofundir en la seva integració, d'una banda, i, de l'altra, en aspectes més precisos del seu lloc d'origen, de la seva cultura local. Els capítols dediquen més temps ara a cada un dels protagonistes, a conèixer més detalls dels seus costums i a seguir gaudint de les seves receptes, ara més casolanes. 
 
Karakia

Karakia, el nom
En la vida quotidiana dels maoris de Nova Zelanda i la Polinèsia, una "karakia" (cal pronunciar el doble accent: "kàra-kía") és una pregària. En la mitologia de les illes Samoa es conta que es feia servir com si fos un encanteri, per "obrir" la terra i cuinar, en un forn subterrani, el menjar dels déus. 
D'altra banda, per arribar al poble maori, situat just als nostres antípodes, hauríem de travessar totes les altres cultures de la Terra, i és, per tant, el lloc més llunyà des d'on ha pogut arribar algun dels nostres veïns... Aquest és també el sentit del nom en el nostre programa. Hem volgut situar simbòlicament el fogó mitològic dels maoris al nostre país i aprendre com hi cuinen i hi viuen al voltant els que hi han arribat des de totes les parts del món. 
 

"La cuina de tot el món, per diferent que sigui, sempre es podrà cuinar en el 
mateix fogó."