Les fosses del silenci 1
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/AturarSilenciarPujar el volumDisminuir el volumInstruccions per interactuar amb el player
imatge
Pots utilitzar chromecast a l'APP de TV3

Les fosses del silenci 1

Durant la Guerra Civil Espanyola i, també durant la dictadura, el règim franquista va justificar la repressió com a resposta als abusos que havien fet "els rojos" contra "els nacionals". Però el cert és que, ja des de les mateixes eleccions del febrer del 36, els militars colpistes comencen a dissenyar un pla per fer canviar per la força el resultat de les urnes. La violència no es limita al cop d'estat, sinó que es dissenya una autèntica estratègia del terror i la repressió.

"Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros."
General Emilio Mola, juliol 36

Durant la Guerra Civil Espanyola i, també durant la dictadura, el règim franquista va justificar la repressió com a resposta als abusos que havien fet "els rojos" contra "els nacionals". Però el cert és que, ja des de les mateixes eleccions del febrer del 36, els militars colpistes comencen a dissenyar un pla per fer canviar per la força el resultat de les urnes. La violència no es limita al cop d'estat, sinó que es dissenya una autèntica estratègia del terror i la repressió.

Certament, violència n'hi va haver en els dos bàndols. Però avui, els estudis més recents demostren que hi havia diferències quantitatives i qualitatives. Mentre que l'anomenada violència revolucionària acostumava a ser més espontània, els nacionals l'havien planificat des del primer moment. Mentre que el govern de la República va intentar mantenir el control ¿sovint de manera infructuosa- sobre els elements més extremistes, els generals revoltats com Yagüe, Mola, Queipo o el mateix Franco llençaven consignes per escampar una dura repressió.

Des del mateix 18 de juliol del 1936, els militars aixecats contra el govern legítim de la República van deixar ben clar quin seria el seu estil. L'entrada a la majoria de pobles i ciutats està tallada pel mateix patró. Les principals víctimes no eren només membres de l'exèrcit enemic, sinó civils que no havien participat en combats. Homes, dones, vells i joves que són passats per les armes sense cap mena de judici.

El que havia de ser un cop militar ràpid acaba sent una llarga guerra civil de tres anys. Franco va ser el primer interessat en aquest allargament. Això li permetia reforçar el seu lideratge dins l'exèrcit per eliminar qualsevol que li fes ombra i, sobretot, portar a la pràctica una autèntica depuració del que anomenaven "la semilla republicana".

En aquells primers mesos de guerra, milers de persones van ser afusellades sense judici, tretes de casa seva i "paseadas", és a dir assassinades en qualsevol cuneta o a la tàpia d'un cementiri. Totes aquestes persones són els desapareguts del franquisme, persones que van ser assassinades, que no tenen cap certificat de defunció i que les seves famílies fa més de 60 anys que busquen.

En aquest context, l'Exèrcit, la Guàrdia Civil i grups de falangistes eren els encarregats d'executar. Però hi havia uns altres responsables. Una repressió tan llarga i tan dura hauria estat impossible sense la col·laboració de la jerarquia de l'Església Catòlica i de sectors conservadors.

El reportatge està estructurat en dos capítols i se centra en tres zones d'Espanya. En primer lloc, Extremadura, on tot i no haver-hi guerra perquè les tropes franquistes van dominar des del primer moment, la repressió va voler ser exemplar per a la resta del país. Després hem anat a Lleó, on en els últims mesos s'han concentrat la majoria d'actuacions per exhumar les restes de desapareguts enterrats en fosses comunes. I, per últim, hem investigat a Catalunya, on la població civil va continuar patint les conseqüències de la repressió, tot i estar ja a les acaballes de la guerra.

PRIMER CAPÍTOL

Dues setmanes després de l' "Alzamiento" del 18 de juliol, les tropes franquistes entren a Zafra, un poble de la província de Badajoz. El cap de les forces d'ocupació, el comandant Castejón, fa confeccionar una llista on l'1% de la població ha de ser executada. Són les primeres 48 víctimes, tots ells civils, de les prop de 300 que van morir a Zafra, un poble on l'actuació de l'alcalde republicà va ser decisiva perquè no hi hagués cap víctima de dretes.

Moltes poblacions d'Extremadura no van tenir ni temps d'oposar resistència a l'entrada dels nacionals. Malgrat això, la població civil en paga les conseqüències. La tristament famosa matança de Badajoz, on milers d'opositors van ser assassinats a la plaça de toros, va escandalitzar l'opinió pública internacional. A partir d'aquell moment, el règim emprèn algunes mesures per "maquillar" la repressió.

L'anomenat terror calent d'assassinats a les cunetes i passejos, dóna pas a un repressió amb una aparença més legal. Es continua matant igual, però passant per un judici sumaríssim, evidentment, sense cap garantia legal. En tot cas, les víctimes tenen un certificat de defunció. Passen de ser "desapareguts" a ajusticiats.

Pàgina fotos

ÚLTIMS PROGRAMES