Aquells dies de glòria
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge
Pots utilitzar chromecast a l'APP de TV3

Aquells dies de glòria

"Era la construcció d'una ciutat... Era un gran projecte, i tothom en participava, d'aquest gran projecte... ", ens diu l'escriptor Eduardo Mendoza, 20 anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona.

"Era la construcció d'una ciutat... Era un gran projecte, i tothom en participava, d'aquest gran projecte... ", ens diu l'escriptor Eduardo Mendoza, 20 anys després dels Jocs Olímpics de Barcelona.

"Les molèsties eren part de la diversió i el diumenge la gent sortia en familia a veure les obres" D'aquesta manera, l'escriptor Eduardo Mendoza recorda la transformació anímica que per a Barcelona i per a Catalunya van suposar els Jocs del 92, el tema que aborda el "30 minuts" d'aquest diumenge.

Amb el titol "Aquells dies de glòria", el reportatge vol fer reviure les sensacions, les emocions i les inquietuds que cadascú, en funció de la seva edat, va experimentar durant els sis anys que separen la nominació olimpica de la celebració dels jocs.

Els ciutadans, la gent i la il.lusió d'estrenar una ciutat nova que finalment s'obre al mar són els protagonistes del reportatge. En el rerefons del programa es recorda que aquella gran transformació urbanistica i anímica de Barcelona va ser una obra col.lectiva incentivada des del món politic. Un fet que pot sorprendre les generacions joves. En aquest sentit, el fill de vint anys d'una voluntària de Navarcles que durant els jocs estava embarassada diu: "Avui dia estem en un món molt individualista i penso que és molt important que aleshores hi hagués un moviment col.lectiu com aquell. Se'm fa dificil imaginar que la politica fos l'incentiu d'aquell moviment perquè avui, quan un politic et demana una cosa, sembla que et vulgui enganyar"

En el reportatge, politics i gent que va tenir un paper determinant en tot els procés olimpic (gestació, nominació, transformació urbanística i jocs) alternen els seus records amb gent anónima, i tots ells conjuntament reconstrueixen una mena de mosaic col.lectiu com el que fa vint anys va fer realitat aquell esdeveniment.

Pasqual Maragall obre el reportatge recordant la importància del mar per a Barcelona, i afirma que l' esperit dels Jocs es va escampar per tot Catalunya. Narcis Serra explica el "pacte secret amb Samaranch", la negativa del govern d'UCD: "... No, no, no, no us podem donar suport", la trobada amb el rei per desbloquejar la situació, i revela que indirectament el 23 F va fer canviar l' alcalde olimpic "perquè a mi m'hauria agradat molt més ser l'alcalde olimpic que el ministre de Defensa". Maragall explica que "Madrid tenia clar que, a Barcelona, se li havia de donar alguna cosa i van dir, 'bueno unos juegos, pues que jueguen'", i afegeix: "Hi havia un intercanvi. Barcelona, uns Jocs Olimpics i Madrid, 'tren de alta velocidad en cada capital de provincia', que és bestial, eh?" Jordi Pujol recorda que, malgrat els recels entre les institucions, la col.laboració de la Generalitat va ser total, i recorda que "rarament hi ha hagut tanta capacitat d'entesa política amb gent que en teoria estava en partits antagònics", i afegeix: "Si ho vam fer bé una vegada, per què no una altra?" L'expresident de la Generalitat també recorda que l'única condició que va posar és que durant els jocs es preservessin els símbols identitaris de Catalunya.

Josep Miquel Abad i Oriol Bohigas expliquen la transformació de la ciutat, i sobretot la gran dificultat d'obrir la ciutat al mar, una obertura que, segons Bohigas, "dificilment s'hauria fet després, sense els Jocs". Abad, com a conseller delegat del COOB, explica tota mena de detalls i anècdotes, algunes de poc conegudes, com el primer moment en què els organitzadors van veure el COBI, la decisió de prescindir un mes abans d'un escenari amb les cinc anelles olímpiques, l'últim ensurt que van tenir vuit minuts abans de començar la cerimònia o el fet que tres arquers van estar assajant durant uns mesos el llençament de la fletxa que havia d'encendre el peveter, i que finalment només dos dies abans es va comunicar a Antonio Rebollo que l'escollit havia estat ell.

Pel que fa a aquest últim esdeveniment, el llançament de la fletxa, el programa explica que la idea va ser d'un dissenyador de mobles. S'explica el famós malentès de si la fletxa havia de caure dins del peveter o fora, i es presenten imatges força inèdites del moment en què la fletxa cau a l'altre costat de l'estadi. Per la seva part, la Fura dels Baus dóna detalls de la seva impressionant participació en la cerimonia inaugural, i remarca l'aposta pel risc i per la innovacio que van assumir els organitzadors dels Jocs de Barcelona.

Durant el programa, dues voluntàries recorden la seva participació i implicació en els Jocs, i expliquen que ara, vint anys després, continuen fent de voluntaris socials, i ens remarquen que els jocs van suposar en el seu moment un reconeixemnt social del voluntariat. La representant del moviment veïnal posa el contrapunt a l'eufòria olimpica avisant dels temors i de les inquietuds que els Jocs van despertar en determinats sectors durant tot el procés. El programa també significa la importància dels Jocs Paralimpics, "els millors que s' han fet mai" segons Abad.


 

ÚLTIMS PROGRAMES

TAMBÉ ET POT INTERESSAR