La càmera com a instrument polític

Xarxes clandestines, a "Crònica d'una mirada"

A través dels "Volti", pel·lícules prohibides per la dictadura que se serveixen sota noms falsos, es guarden en pisos francs, es cataloguen en llistes camuflades i es lliuren als interessats sota un estricte secret i anonimat.
Aques dimecres, a "Crònica d'una mirada", veurem com la càmera de cinema s'ha convertit en un instrument polític. Convé que les pel·lícules no tinguin títols de crèdit. Per si de cas, és millor entrevistar la gent a contrallum o fins i tot enquadrar-los de coll cap avall. Ja en la dècada dels 70, la mateixa policia ordenava revelar pel·lícules requisades per identificar possibles sospitosos. Es crea tota una xarxa de distribució clandestina, en què les pel·lícules se serveixen sota noms falsos, es guarden en pisos francs, es cataloguen en llistes camuflades entre textos de poesia medieval i es lliuren als interessats sota un estricte secret i anonimat. Són els anomenats "Volti".

Era a través dels "Volti" com es distribuïen les filmacions de vagues, manifestacions, actes reivindicatius diversos... moltes vegades material sense muntar, però de vegades pel·lícules ben estructurades, com el "Míting de París" (1971), el documental sobre un acte polític multitudinari de Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo a la localitat francesa de Montreuil, al costat de París, que va ser filmat, introduït a Espanya, distribuït i exhibit de manera clandestina per un grup molt nombrós de persones aplegades al voltant del "Volti". Ens en parlen algunes veus de les més destacades, com Pere Ignasi Fages, Roc Villas (ara director de la Filmoteca de Catalunya) i Manuel Esteban.