"Segle XX" recorda el "cas Watergate"
El documental se centra en els treballs de la comissió senatorial dedicada, durant l'estiu de 1973, a investigar les pràctiques abusives i il·legals de l'equip del president Nixon.
Completem dilluns, a "Segle XX", l'emissió del doble documental francès que porta per títol "Watergate. Els homes que van fer caure Nixon", i que se centra en els treballs de la comissió senatorial dedicada, entre el maig i l'agost de 1973, a investigar la implicació de la Casa Blanca en allò que havia començat con un cas menor d'espionatge polític, però anava desemmascarant les pràctiques abusives i il·legals de l'equip presidencial de Nixon.
El primer compareixent davant la comissió que va implicar de manera oberta el president va ser el conseller de la Casa Blanca, John Dean, el 25 de juny. Amb posterioritat, aquells que havien estat els dos ajudants més poderosos de Nixon, Bob Haldeman i John Ehrlichman, van eximir el president de tota responsabilitat. Però aleshores els senadors van descobrir l'existència d'enregistraments sonors de totes les converses tingudes al Despatx Oval, i aquestes cintes -qualificades per la premsa com the "Smoking Gun", "la pistola fumejant" o la prova irrefutable del crim- es van convertir no tan sols en el centre de l'escàndol, sinó en l'objecte d'una batalla juridicopolítica entre el Senat, que n'exigia el lliurament, i Nixon, que s'hi negava, en nom del seu "privilegi executiu".
En tot cas, Richard Nixon es trobava definitivament a la defensiva davant dels senadors, i aquell octubre el seu intent de lliurar unes cintes manipulades no va fer més que empitjorar les coses, de manera que, el febrer de 1974, el Congrés va posar en marxa els mecanismes legals de l'"impeachment" a fi de destituir-lo. Aquell juliol, el Tribunal Suprem li ordenava lliurar les cintes al legislatiu, mentre al Capitoli es concretaven les acusacions polítiques contra el president: obstrucció a la justícia, abús de poder i menyspreu al Congrés. L'única manera d'evitar la destitució era la dimissió, que Richard Nixon va presentar el 8 d'agost de 1974, i va cedir el càrrec al vicepresident Gerald Ford.
En resum: l'afer Watergate va il·lustrar la força del periodisme d'investigació i va reforçar el paper de la premsa com a "quart poder", sens dubte. Però també va posar en relleu la importància de la divisió de poders, la capacitat del legislatiu per controlar l'executiu, fins i tot l'executiu més poderós del món. La voluntat de la comissió senatorial de saber la veritat, combinada amb la cobertura mediàtica dels seus treballs, van posar Nixon contra les cordes. Rememorar-ho resulta reconfortant, sobretot aquí, on l'experiència de les comissions parlamentàries d'investigació resulta més aviat decebedora.
El primer compareixent davant la comissió que va implicar de manera oberta el president va ser el conseller de la Casa Blanca, John Dean, el 25 de juny. Amb posterioritat, aquells que havien estat els dos ajudants més poderosos de Nixon, Bob Haldeman i John Ehrlichman, van eximir el president de tota responsabilitat. Però aleshores els senadors van descobrir l'existència d'enregistraments sonors de totes les converses tingudes al Despatx Oval, i aquestes cintes -qualificades per la premsa com the "Smoking Gun", "la pistola fumejant" o la prova irrefutable del crim- es van convertir no tan sols en el centre de l'escàndol, sinó en l'objecte d'una batalla juridicopolítica entre el Senat, que n'exigia el lliurament, i Nixon, que s'hi negava, en nom del seu "privilegi executiu".
En tot cas, Richard Nixon es trobava definitivament a la defensiva davant dels senadors, i aquell octubre el seu intent de lliurar unes cintes manipulades no va fer més que empitjorar les coses, de manera que, el febrer de 1974, el Congrés va posar en marxa els mecanismes legals de l'"impeachment" a fi de destituir-lo. Aquell juliol, el Tribunal Suprem li ordenava lliurar les cintes al legislatiu, mentre al Capitoli es concretaven les acusacions polítiques contra el president: obstrucció a la justícia, abús de poder i menyspreu al Congrés. L'única manera d'evitar la destitució era la dimissió, que Richard Nixon va presentar el 8 d'agost de 1974, i va cedir el càrrec al vicepresident Gerald Ford.
En resum: l'afer Watergate va il·lustrar la força del periodisme d'investigació i va reforçar el paper de la premsa com a "quart poder", sens dubte. Però també va posar en relleu la importància de la divisió de poders, la capacitat del legislatiu per controlar l'executiu, fins i tot l'executiu més poderós del món. La voluntat de la comissió senatorial de saber la veritat, combinada amb la cobertura mediàtica dels seus treballs, van posar Nixon contra les cordes. Rememorar-ho resulta reconfortant, sobretot aquí, on l'experiència de les comissions parlamentàries d'investigació resulta més aviat decebedora.
