El director

"El repte va ser convertir les trames en històries de superació"

Pau Freixas, director de la sèrie "Polseres Vermelles", ens explica com ha estat el rodatge de la sèrie i ens confessa que "ha estat un projecte molt emocional".
Pau Freixas. Barcelona, 1973. Amb només 37 anys ja és un referent en el nostre país. El director de la nova sèrie de TV3 ha dirigit, guionitzat i produït nombroses sèries i pel·lícules. Entre elles trobem Àngels i Sants, Los Misterios de Laura o Hermanos & Detectives. El seu film més recent, Herois, ha rebut el "Premi del Public al Festival de Màlaga" i 10 nominacions als Premis Gaudí 2011.
Parlem amb ell de "Polseres vermelles", un dels treballs més personals del director.

D'on sorgeix la idea de "Polseres vermelles"?
El projecte parteix directament de la Mònica Terribas. TV3 tenia la idea de crear una sèrie ambientada en un hospital i juntament amb Filmax van pensar que l'Albert Espinosa, per la seva experiència personal, seria una bona persona per conduir aquest tipus de sèrie. Després també van contactar amb mi per a la direcció. A més amb l'Albert ja havíem treballat junts, "Herois" va ser una experiència fantàstica, i aquí estem!

Vas acceptar immediatament!
Doncs la veritat és que vaig tenir els meus dubtes. Al principi pensava: una sèrie ambientada en un hospital, amb nens que tenen malalties... Em preocupava la idea que es convertís en un drama i una llàgrima permanent, però amb l'experiència de l'última pel·lícula on vaig treballar amb nens i amb l'Albert com a guionista ens vam decidir a tirar-ho endavant.

Quan es parla de temes tan delicats, és difícil no acabar caient en el drama constant. Com s'aconsegueix sortir d'aquesta línia?
El repte de "Polseres vermelles" va ser girar la truita i convertir les trames en històries de superació, plenes d'energia i de voluntat per tirar endavant. I crec que ho hem aconseguit. En llegir els guions, el que vaig intentar és que els finals de cada capítol tinguessin un missatge de superació, de voluntat i fins i tot amb tocs d'humor. Òbviament hi ha moments delicats, tristos, la realitat és que estem explicant la vida en un hospital i no tot pot ser alegria, però partint d'aquesta base els nens i personatges de la sèrie tindran com a motor la solidaritat, voler gaudir peti qui peti i donar-se suport els uns als altres.

Com ha estat l'experiència de tornar a treballar amb nens i què ha estat el més difícil?
Al principi vaig tenir dues pors que més endavant van desaparèixer: la primera va ser el ritme de la sèrie. Gravàvem sis dies per fer un capítol. La segona cosa va ser el to de la sèrie. Com comuniquem les coses? Com ho explicarem? Vam estar de rodatge durant tot l'estiu, tot l'equip vivint en una casa de colònies. Això va fer que es creessin uns vincles entre tots i totes que més tard vam notar durant les gravacions. El fet de conviure entre setmana tots en un mateix espai i amb adolescents va fer que la unió de l'equip fos bestial i això ens fa sentir a tots part d'un mateix projecte. Treballar altre cop amb nens i adolescents ha estat increïble i molt positiu. El que sí que és cert és que s'han de crear vincles reals entre ells i entre l'equip i els nanos, però el més positiu és que tots hem après i ensenyat coses alhora.

"Herois", ara "Polseres vermelles"...En poc temps l'Albert i tu heu treballat moltes hores junts. Com és treballar amb l'Albert? Què aporta als projectes i en particular a aquesta sèrie?
Per a mi, sobretot, l'Albert m'aporta una base de personatges increïble. És molt bo en la creació de personatges creïbles. Ell el que fa és crear aquests protagonistes a través dels diàlegs i els fa créixer d'una forma molt natural. Jo crec que a Hollywood l'Espinosa seria el dialoguista estrella!! A més, en aquest cas particular, la suma de les seves vivències personals i la visió positiva del món que tenim els dos crea una bona combinació per tractar temes d'aquest tipus.

Fent de director has treballat tant a sèries com al cinema. On et sents més còmode?
Tots dos formats m'agraden molt. El que més m'agrada és tenir l'oportunitat de combinar-los, treballar tant per a televisió com amb produccions cinematogràfiques.

Els vostres dos últims projectes han estat enregistrats en llengua catalana i des de fa un temps el cinema en català està agafant força. Què està canviant?
El que està passant és que estem aconseguint apropar-nos a l'espectador, aquesta és la gran diferència amb els anys anteriors. Jo crec que entre tots, administració, creadors i directors i públic, estem fent una petita evolució cap a productes que tractin temes que ens interessen però amb l'èpica que ens agrada de sèries o pel·lícules estrangeres. Per altra banda crec que la llengua és circumstancial, crec en la defensa de produccions catalanes i la promoció d'aquestes, però segons el meu punt de vista la llengua en què es fa una pel·lícula va molt lligada al projecte en concret en què es treballa.

I d'ara endavant què? Penseu en una segona temporada, tens algun projecte ballant pel cap o vols un temps de descans?
La veritat és que no ho sé. Fa dos anys i mig que no parem de treballar, una segona temporada seria fantàstica, però ja veurem com evoluciona tot plegat. Fins fa poc treballava a nivell molt més racional, "Herois" i "Polseres vermelles" han estat dos projectes totalment emocionals i això influeix molt a l'hora de treballar. M'haig d'enamorar d'un nou projecte.