"El documental" presenta "Les ombres"
Aquest treball dirigit per Oriol Canals aborda des d'una mirada molt personal la vida dels immigrants il·legals subsaharians a Alcarràs.
Aquest divendres, "El documental" presenta la coproducció de TVC i Turkana Films "Les ombres", una mirada molt personal de la vida dels immigrants il·legals subsaharians a Alcarràs. El treball mostra un món paral·lel, el dels africans que miren Occident des de l'anhel i la desesperació convertits en ombres en un món que desitgen, però que no poden tocar.
Alcarràs és una petita localitat d'uns quants milers d'habitants, on l'arribada massiva de centenars de persones no deixa de provocar, cada estiu, un gran trastorn. El centre del poble concentra una quantitat impressionant d'immigrants, subsaharians la gran majoria, que es passen el dia vagant pels carrers. La gent té la impressió que són ombres. Formen una espècie de població paral·lela, aliena a les activitats i l'agitació de la vida quotidiana que s'ofereix davant d'ells.
El "nostre" món es desplega cada dia davant dels seus ulls, n'hi hauria prou d'allargar la mà per tocar-lo, però, a la pràctica, es tracta d'un univers estrany i llunyà. Obstacles sense fi s'aixequen entre les dues realitats. La nostra representa per a ells un "jardí prohibit" que perceben de prop, però amb certa indiferència, ja que, a semblança de les ombres, no poden ni assolir-lo ni, amb més motiu, integrar-s'hi. Com diu en Bernard al documental, en dirigir-se a la seva família: "No digueu que he arribat a Occident: sóc allà, però no hi he arribat".
Les ombres i la càmera blanca
Com retre comptes d'una falta d'arrelament a la realitat que és pròpia de l'existència dels clandestins, feta de vagabunderia, de por, de solitud, de precarietat, d'esperança sense demà? La metàfora de les ombres proporciona la clau del tractament per a la pel·lícula. Es tracta de jugar a les diferències entre la narració oral i la visual, superposant diversos plans narratius que tenen com a fil conductor el relat dels personatges, al qual la narració visual fa ressò, de vegades, de manera indirecta i al·lusiva.
Seran les veus que emanen de les cartes audiovisuals les que donaran lloc al relat oral i organitzaran la pel·lícula. La idea bàsica consisteix a combinar les diferents veus per harmonitzar una sola narració oral que, més enllà del caràcter polifònic, restitueix la coherència i la força dramàtica que prové de cada veu singular.
Tots els personatges s'expressen en la seva llengua materna i es comporten amb gran naturalitat davant la càmera, reconfortats, sens dubte, pel fet de trobar-se sols en una habitació tancada. Des d'una postura tan particular, l'experiència assumeix per a alguns d'ells un caràcter "terapèutic". El fet de verbalitzar les seves vivències té alguna cosa de catàrtic per a ells. És probable que no haguessin recordat mai les seves experiències de viatge amb tanta vivacitat i profusió de detalls, ja que, com ells expliquen, és un tema sobre el qual no en parlen entre ells.
Però el que emociona més d'aquesta narració és la seva peculiar "textura", fruit de la manera com ha estat recollida. Si els narradors comencen dirigint-se als seus pròxims i tornen a ells mateixos per un moment, sovint s'esmunyen cap a un altre registre en què, en realitat, es parlen a ells mateixos, i doten el relat d'una vibració molt íntima i personal. Sovint, les seves veus adopten una tonalitat pròxima a la lletania o al monòleg interior, com un pensament que s'exhibiria en cercles, avançant al ritme dels silencis, dels dubtes i de les repeticions, tornant sense cessar a alguns grans temes. És el cas, per exemple, de les referències i les invocacions a Déu, els records de joventut, les al·lusions a la mort o al destí, l'empremta deixada per tants patiments passats i presents, o el seu amarg despertar del "somni occidental".
Alcarràs és una petita localitat d'uns quants milers d'habitants, on l'arribada massiva de centenars de persones no deixa de provocar, cada estiu, un gran trastorn. El centre del poble concentra una quantitat impressionant d'immigrants, subsaharians la gran majoria, que es passen el dia vagant pels carrers. La gent té la impressió que són ombres. Formen una espècie de població paral·lela, aliena a les activitats i l'agitació de la vida quotidiana que s'ofereix davant d'ells.
El "nostre" món es desplega cada dia davant dels seus ulls, n'hi hauria prou d'allargar la mà per tocar-lo, però, a la pràctica, es tracta d'un univers estrany i llunyà. Obstacles sense fi s'aixequen entre les dues realitats. La nostra representa per a ells un "jardí prohibit" que perceben de prop, però amb certa indiferència, ja que, a semblança de les ombres, no poden ni assolir-lo ni, amb més motiu, integrar-s'hi. Com diu en Bernard al documental, en dirigir-se a la seva família: "No digueu que he arribat a Occident: sóc allà, però no hi he arribat".
Les ombres i la càmera blanca
Com retre comptes d'una falta d'arrelament a la realitat que és pròpia de l'existència dels clandestins, feta de vagabunderia, de por, de solitud, de precarietat, d'esperança sense demà? La metàfora de les ombres proporciona la clau del tractament per a la pel·lícula. Es tracta de jugar a les diferències entre la narració oral i la visual, superposant diversos plans narratius que tenen com a fil conductor el relat dels personatges, al qual la narració visual fa ressò, de vegades, de manera indirecta i al·lusiva.
Seran les veus que emanen de les cartes audiovisuals les que donaran lloc al relat oral i organitzaran la pel·lícula. La idea bàsica consisteix a combinar les diferents veus per harmonitzar una sola narració oral que, més enllà del caràcter polifònic, restitueix la coherència i la força dramàtica que prové de cada veu singular.
Tots els personatges s'expressen en la seva llengua materna i es comporten amb gran naturalitat davant la càmera, reconfortats, sens dubte, pel fet de trobar-se sols en una habitació tancada. Des d'una postura tan particular, l'experiència assumeix per a alguns d'ells un caràcter "terapèutic". El fet de verbalitzar les seves vivències té alguna cosa de catàrtic per a ells. És probable que no haguessin recordat mai les seves experiències de viatge amb tanta vivacitat i profusió de detalls, ja que, com ells expliquen, és un tema sobre el qual no en parlen entre ells.
Però el que emociona més d'aquesta narració és la seva peculiar "textura", fruit de la manera com ha estat recollida. Si els narradors comencen dirigint-se als seus pròxims i tornen a ells mateixos per un moment, sovint s'esmunyen cap a un altre registre en què, en realitat, es parlen a ells mateixos, i doten el relat d'una vibració molt íntima i personal. Sovint, les seves veus adopten una tonalitat pròxima a la lletania o al monòleg interior, com un pensament que s'exhibiria en cercles, avançant al ritme dels silencis, dels dubtes i de les repeticions, tornant sense cessar a alguns grans temes. És el cas, per exemple, de les referències i les invocacions a Déu, els records de joventut, les al·lusions a la mort o al destí, l'empremta deixada per tants patiments passats i presents, o el seu amarg despertar del "somni occidental".
