El rodatge de "Propera parada. Rodalies"

Un dia qualsevol a Rodalies (en primera persona)

Érem al tren gravant una entrevista i vam veure una munió de guspires il·luminant un costat del tren, la catenària acabava de caure
Joan Salicrú
Un dia qualsevol a Rodalies, en primera persona

Un dia qualsevol a Rodalies, en primera persona

L'escena més impactant del Propera parada, Rodalies és aquella que divideix en capítols el reportatge: "la incidència", en diem nosaltres, enregistrada el 7 de juny entre Calaf i Seguers. 

No hi havia cap previsió que pogués passar una cosa així, òbviament. Simplement, ens hi vam trobar. Allò d'estar "en el lloc i en el moment apropiats". Veníem de dies i dies de recórrer diverses línies de Rodalies i Mitjana Distància, especialment les més problemàtiques, i no ens havíem topat pràcticament amb el més mínim problema. 
Érem allà entrevistant en Marc Celeiro, un jove de Cervera que denunciava la poca freqüència de trens que van tant cap a Lleida com, encara més, cap a Barcelona. Mentre el gravàvem, pip: s'apaguen els llums. Ens quedem a les fosques. Ell ho va relativitzar. "Coses que passen", va dir com excusant-se. El tren va reprendre la marxa i al cap de poc, a l'alçada de Seguers, bum!, un fort terrabastall i una munió de guspires il·luminant un costat del tren. Ostres! Podia ser que tinguéssim davant nostre una senyora incidència?

Efectivament. La catenària, per raons que no ens van aclarir però que tots vam vincular de seguida a la pluja que acabava de caure i més estructuralment a la manca de manteniment, havia impactat contra la locomotora del tren.

Van aparèixer l'interventor i el revisor, que cal remarcar que van actuar de forma impecable durant tota l'estona, i ens anuncien el que ha passat i les seves conseqüències: caldria evacuar-nos del comboi i esperar que ens vinguessin a buscar. Al cap d'una estona ens expliquen que era més senzill anar caminant per les vies, travessant un túnel, fins a l'estació de Seguers-Sant Pere Sallavinera.

L'ambient dins del vagó és de resignació. Uns quants estudiants que tornaven cap a Barcelona "ja se sap, és la Renfe"; una professora d'institut que tornava de Cervera "jo, per sort, no tinc gaire pressa"; una dona gran que es preguntava: "No sé pas com m'ho faré, amb el bastó, ara, però bueno...".

Finalment, amb les maletes dels passatgers més grans a les mans, i amb el suport d'un grup de Protecció Civil desplaçat al lloc dels fets, vam fer el mig quilòmetre assenyalat, en una escena insòlita i inesperada. Sort que, després de la pluja que havia caigut, el sol ens va donar prou llum per il·luminar-nos però alhora sense enfarfegar-nos.

Tot plegat, van ser dues hores en què vam passar de "simples periodistes" a usuaris afectats per una incidència, cosa que ens va permetre fer una immersió excel·lent en el nostre objecte d'estudi, tot i que òbviament no era la primera vegada que ens passava. A vegades -i ho hem procurat- cal insistir i investigar i repreguntar un petit detall; altres cops, en canvi, cal només asseure's a pensar... i "la veritat" apareix davant teu com per art d'encanteri.

Això és el que ens va passar aquella tarda de juny, entre el sol i la pluja, en un indret remot de l'Alta Anoia.

VÍDEOS RELACIONATS