Punt final al rodatge de "Pau Casals"
És l'any 1939. Les tropes de Franco han ocupat Barcelona. Pau Casals (Joan Pera) fa la maleta capcot, amb la parsimònia de qui no vol fer-ho... Marxa a l'exili. S'ha promès no tornar a Catalunya fins que no deixi d'estar sota el règim feixista. Ell no sap que ja no viurà a la seva terra mai més, només tornarà a posar-hi els peus per enterrar la seva estimada Frasquita (Carme Sansa).
Avui s'ha posat el punt final al rodatge del telefilm "Pau Casals", coproducció de Minoria Absoluta, TV3 i Euskal Telebista. El Museu Pau Casals, a Sant Salvador, ha acollit els darrers instants d'aquesta producció que es va iniciar a Prada de Conflent el 24 d'octubre.
"Abans que artistes, som persones", sentencia Joan Pera. Està caracteritzat com a Pau Casals, amb el cap mig pelat i posat nostàlgic. De tant en tant es posa una pipa a la boca. Un no sap on acaba l'actor i on el personatge de tant que s'assembla a Pau Casals. Ell diu que va ser un miracle de la Mare de Déu del Carme que li donessin el paper després d'un càsting desastrós on tot li va sortir torçat.
Si un pensa en Casals ho associa automàticament amb un violoncel i a "El cant dels ocells". Es recorda l'artista, el músic, el violoncel·lista, però molt pocs saben la seva faceta humanista, la seva lluita contra el feixisme, el seu suport als exiliats. "Pau Casals va demostrar que era una gran persona, un grandíssim català. Ho dóna tot per la seva pàtria, fins i tot, el seu silenci", explica Pera. El violoncel era la seva veu i silenciar-lo va ser un gran sacrifici. Però va fer-ho, va fer callar la seva veu musical per allò en el que creia, va prometre que no tornaria a tocar en públic fins que Europa no condemnés el règim franquista. I Europa no ho va fer mai.
"La gent no coneix el seu compromís amb l'època i amb els exiliats", explica Jordi Vallejo, un dels guionistes del film al costat de Maria Jaén. Va ser ell qui, fa cinc anys, va tenir la idea de centrar una ficció en el violoncel·lista d'"El cant dels ocells" mentre visitava el Museu Pau Casals i adonar-se que no n'hi havia cap. Serà la primera ficció que es fa al voltant de Pau Casals... Si hagués estat americà o anglès, ara seria protagonista d'un munt de pel·lícules o de sèries d'èxit... És la idea que sobrevola més d'un cop durant aquesta visita a rodatge.
"Pau Casals és un gran personatge que, lamentablement, el coneixen més a fora que aquí. Ha estat un personatge que els anys de dictadura van silenciar i que han aconseguir soterrar". Els dos guionistes expliquen que les biografies que han consultat per documentar-se són en anglès, francès... en altres idiomes, però ni en català ni castellà. "Fora es coneix molt més aquesta faceta humanista de Pau Casals. Era un home que hauria pogut tenir-ho tot, però que ho va sacrificar per estar al costat dels exiliats", remarca Maria Jaén.
En el telefilm hi ha tres dates clau. La primera és 1943. Pau Casals ja s'ha exiliat a França, que es troba sota domini nazi. El film "comença com un Malditos bastardos'", diu sense por el director del projecte, Manuel Huerga. "El visita un tinent nazi. El conviden perquè toqui davant del Furher, però Casals s'hi nega". La segona és 1945. S'ha acabat la Segona Guerra Mundial. Pau Casals és entrevistat a la BBC i espera que el govern anglès condemni la dictadura franquista. Davant la immobilitat dels països aliats, decidirà no tornar a tocar mai més en públic en cap dels països aliats.
"Pau Casals", però, se centra sobretot en la tercera data, l'any 1950. El músic decideix fer classes magistrals a un nombre limitat d'alumnes. Serà llavors quan Schneider (Marc Cartes), juntament amb Enric Casals (David Bagés), el seu germà petit i "el seu pont amb Catalunya", el miraran de convèncer de celebrar el primer Festival de Prada, el Festival Bach, en commemoració del bicentenari de la mort del compositor. "S'ha hagut de fer una "TV movie" per dignificar aquesta gran figura que era Pau Casals. I estic segur que se'n faran més, perquè aquesta abasta una petita part de la seva vida", afirma Bagés.
Manel Dueso interpreta el doctor Puig, un metge amic de Casals. L'altra tasca fonamental de Dueso és la de director d'actors. Fa més d'onze anys que fa aquesta feina al costat de Manuel Huerga. Ell ajuda els actors a trobar "el trajecte emocional dels personatges", ja que en cinema quasi mai roden les escenes en ordre. "No és només saber les línies de diàleg, és saber per què les diu i el que es vol transmetre", explica Dueso. En aquest sentit, Joan Pera afegeix: "Huerga sempre diu que a l'actor no sempre li cal plorar, el que cal és que plori l'espectador".
Al costat de Pau Casals, sempre hi va ser la seva fidel Frasquita. Francesca Capdevila també era una gran músic que tocava el piano i el violí. "Una dona discreta que va estar al costat de Pau Casals des que es van conèixer, als 19 anys. Va estar amb ell a les verdes i a les madures", explica Carme Sansa, que la interpreta i la reivindica. Era la dona més important de la seva vida. Ell li deia "el meu àngel estimat. El tresor més gran de la vida".
L'altre personatge que forma part de l'engranatge per explicar Pau Casals és Pierre (Nao Albet). Un personatge fictici inspirat en alguns d'aquests alumnes que van rebre les classes magistrals de Pau Casals al 1950. Un burgès arribat de París que representa "la dicotomia entre la música, la disciplina i la pèrdua de la innocència, de la joventut", comenta Albet. Ell tindrà la clau perquè, finalment, el mestre trenqui el seu silenci en el Festival de Prada.
El rodatge ha estat en terres franceses durant quatre setmanes, a Prada, a la mateixa Vil·la Colette, on va viure tants anys a la Catalunya Nord. Per Joan Pera, ha estat com un conte de fades. Avui, que acaba el rodatge, "el cotxe es tornarà carabassa i la sabateta de cristall vés a saber on anirà a parar. Però aquest rodatge ha estat ple de prínceps blaus com el Manuel (Huerga), o el Manel (Dueso), i tots els tècnics i l'equip de rodatge", explica mentre acarona la pipa que es va comprar, com a arma secreta, per superar el càsting.
Pera no té dubtes que s'havia de fer aquesta pel·lícula. "Això l'acostarà a la gent del carrer. Sabrà que era una persona que valia molt la pena. Pau Casals val molt la pena", sentencia mentre agraeix a Manuel Huerga la valentia per haver-li ofert posar-se a la pell d'aquest català universal, una de les millors experiències de la seva vida.
