"Pau, la força d'un silenci", rep el premi de la Creu Roja de Mònaco

La gran història "Pau, la força d'un silenci", dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Joan Pera, Nao Albet i Carme Sansa, ha rebut el premi de la Creu Roja de Mònaco dins del Festival de Televisió de Montecarlo.
Joan Pera a "Pau, la força del silenci"

Joan Pera a "Pau, la força del silenci"

"Pau, la força d'un silenci" ha rebut el premi de la Creu Roja de Mònaco, per ser una pel·lícula que té en compte els principis fonamental de la Creu Roja. Aquest festival se celebra del 15 al 19 de juny i té com a president honorífic el príncep Albert II de Mònaco.

A la pel·lícula, dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Joan Pera en el paper de Pau Casals, també hi intervenen Nao Albet, Carme Sansa i Marc Cartes. És una coproducció de TV3, Minoria Absoluta i Euskal Telebista, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Centre National du Cinéma et de l'Image Animée, la Région Occitanie i Slot Machine.

La pel·lícula

A mitjans dels anys 40, Pau Casals és considerat el millor músic del moment. Viu exiliat a Prada de Conflent, des d'on intenta ajudar les famílies republicanes amb

necessitats, i on sovint s'ha de protegir de la Gestapo, que controla la zona. Un cop acabada la guerra, Casals té l'esperança que la victòria aliada suposarà també la

fi de la dictadura franquista a Espanya. Però els seus desitjos no es compleixen i, en conseqüència, el mestre decideix no tornar a tocar en públic mentre Franco continuï al poder i les potències occidentals no es determinin a forçar la seva caiguda.

Mentrestant, malviu de donar classes a alumnes de violoncel. Un d'aquests alumnes, un noi francès anomenat Pierre, se sent especialment afectat pel fet que un mestre com Pau Casals no ofereixi el seu talent al món. El jove intentarà convèncer el músic que es repensi la seva protesta, argumentant que un concert seu tindria tant ressò que li serviria encara més per cridar l'atenció sobre la injusta situació del seu país. Enmig d'aquest panorama, l'any 1950 coincideix la circumstància que es commemora el 200 aniversari de la mort de Bach. Com que Casals és la màxima autoritat en Bach, als precs de Pierre s'hi afegeix la insistència d'un destacat grup de músics, amics i deixebles del mestre, com ara el famós violinista Alexander Schneider, que aconseguiran fer-lo canviar d'opinió.

L'argument definitiu que farà que Casals torni a tocar és la idea, atrevida i estrafolària, de fer venir els millors músics del món a Prada per fer-hi el concert d'homenatge a Bach, un esdeveniment que serà un gran èxit mundial. Aquest serà, també, el primer pas perquè Casals reprengui l'activitat pública i, en poc temps, es converteixi en un abanderat de la causa de la llibertat a tot el món. Aquesta pel·lícula és una ficció basada en fets reals.

tv3.cat/ficcioicinema