"Fora de tot: els sensellar", el diumenge 8 d'abril, a "30 minuts"

A tot Europa ha pujat de manera alarmant el nombre de persones que s'han quedat sense llar en els últims anys. I la tendència va a l'alça. A Catalunya, hi ha 5.741 sensesostre i, més de la meitat, es concentren a Barcelona. A nivell espanyol, és la ciutat que té més persones que dormen al carrer, tot i que s'ha ampliat el número de places dels centres residencials d'acollida. Per contrast, Finlàndia és l'únic país d'Europa on pràcticament ningú no dorm al carrer. Com ho han aconseguit?

Des que hi ha registres, Barcelona no havia tingut mai abans tants sensesostre. S'han ampliat les places en centres d'acollida i pisos d'inclusió però, tot i això, en els últims 9 anys no ha parat de créixer el nombre de persones que acaben al carrer. I això també passa perquè moltes persones d'arreu de Catalunya van a Barcelona a buscar aixopluc. No s'aconsegueix solucionar el problema, perquè no hi ha accés a l'habitatge i els sensesostre queden en situació de bloqueig. Els pisos de lloguer són massa cars. A Barcelona, el parc públic d'habitatge és de només un 1,5%, mentre que en altres països d'Europa, com Finlàndia, és d'un 30%. Els governs europeus han permès que s'especuli amb l'habitatge i, malgrat que sigui un dret fonamental, es converteixi en un producte d'inversió. 

Des del 2008, Finlàndia ha implementat el model "housing first", que es basa en primer una llar als sensesotre en lloc d'allotjar-los temporalment en albergs. Com a estratègia nacional, han deixat de construir centres residencials d'inclusió i han invertit en construir habitatge social. En només els últims 3 anys i amb 78 milions d'euros han construït 2.500 pisos del model "housing first". Han demostrat que, si es dona primer un lloc segur on viure i se'n fa un acompanyament social, els sensesostre poden resoldre els seus problemes d'abús de tòxics, salut o trastorns mentals. Donar una llar és el primer pas per iniciar el procés de recuperació personal i de reinserció a la societat.

El govern finès ha fet estudis i ha provat que, donar una llar individual, de manera permanent i sense condicions, amb suport, és més econòmic que una plaça en un alberg per a sensesostre.

Al Manel Rodríguez, en Manu, com el coneix tothom, li queda molt lluny Finlàndia. En lloc d'una casa de maons, ell cada dia es construeix la seva caseta de cartró. Fa 15 anys que dorm al passeig Picasso de Barcelona quan els comerços abaixen les persianes. Té tres gossos, que són la seva família, i no els vol deixar abandonats al carrer per anar a cap centre residencial de primera acollida. Ni tan sols quan fa més fred, a l'hivern. Per a ell, de moment, no hi ha cap altra solució que quedar-se al carrer.

En aquest reportatge també es podrà descobrir en Rafa Vilalta, que, des de fa un any i mig, viu en un dels 50 pisos de "housing first" d'una prova pilot de l'Ajuntament de Barcelona, amb l'assistència social d'UTE-Pere Claver-Suara-Garbet. Ell ha experimentat tot allò que ja ha demostrat el govern finlandès: obtenir una llar és el primer pas per superar addiccions i problemes de salut. I la Cristina, una jove de 27 anys, que ha viscut 10 anys combinant estades al carrer i en albergs, per fi podrà aconseguir un lloc per viure gràcies al programa Llars de Sant Joan de Déu Serveis Socials - Barcelona.

És la primera vegada que un equip de periodistes de Catalunya i d'Espanya entra dins del sistema finlandès d'acollida als sensesostre per veure com s'ho han fet perquè ningú no dormi al carrer i per reduir el sensesostrisme més que en cap altre país europeu. 

Un reportatge de: Georgina Pujol i Joan Albert Lluch
Imatge: Carles de la Encarnación
Producció: Jèssica Montaner
Muntatge: Òscar Roger   

tv3.cat/30minuts
facebook.com/30minuts
twitter.com/30minuts

Sant Joan Despí, 6 d'abril del 2018