Mor el cineasta Luis García Berlanga
El cinema espanyol perd una de les seves mirades més àcides. El cineasta Luis García Berlanga ha mort als 89 anys. El director i guionista ha mort a casa seva, a Madrid, cap a les set del matí d'aquest dissabte. Segons un portaveu de la família, ha mort "de gran" i "tranquil·lament". La capella ardent amb les restes mortals ha quedat instal·lada a les set de la tarda a l'Acadèmia de Cinema.
Berlanga va retratar amb ironia i acidesa la postguerra espanyola i el franquisme, en pel·lícules com "Bienvenido, mister Marshall!", "Plácido", "El verdugo" o "La escopeta nacional". El 1986 li van donar el Premi Príncep d'Astúries de les arts a la seva carrera.
El cineasta estava retirat des de l'any 2000 i la seva última aparició pública va ser el passat mes de maig per inaugurar la sala de cinema madrilenya que porta el seu nom.
Al llarg de dissabte i diumenge, molts amics, companys de professió i seguidors del cineasta han visitat la capella ardent a la seu de l'Acadèmia de Cinema. El fèretre serà enterrat al cementiri de Pozuelo de Alarcón, a Madrid.
Ironia cinematogràfica
Nascut a València el 1921, Berlanga va dirigir els seus primers curtmetratges quan només tenia 27 anys. Després d'"Esa pareja feliz", en què compartia direcció amb Juan Antonio Bardem, va arribar el seu primer llargmetratge en solitari i la seva primera obra mestra: "Bienvenido, mister Marshall", una sàtira agredolça sobre l'Espanya de postguerra que va marcar l'inici d'una de les etapes més brillants del cinema espanyol.
Sotmès a un regateig constant amb la censura, Berlanga va saber esgarrapar espais de llibertat en ple franquisme. D'aquests anys són les seves cèlebres i celebrades "Calabuch", "Los jueves, milagro" o "Plácido", que va ser nominada a l'Oscar.
El 1963 va dirigir "El verdugo", una de les pel·lícules que més va escandalitzar el règim: la història d'un aprenent de botxí que sota una aparença humorística amagava una crítica duríssima.
Durant els catorze anys següents el cinema de Berlanga va passar per un període discret, només tres pel·lícules i cap gran èxit. El 1977, però, va arribar "La escopeta nacional", una paròdia en clau d'humor del tràfic d'influències i les martingales del franquisme que va assolir un extraordinari èxit de públic.
A continuació vindrien les seqüeles: "Patrimonio nacional" i "Nacional III". I, el 1985, "La vaquilla", una història ambientada en la Guerra Civil Espanyola que havia estat sistemàticament prohibida per la censura durant més de trenta anys.
Després de "Moros y cristianos", "Todos a la cárcel" i dues sèries per a televisió, Berlanga va rodar "París Tombuctú", el seu testament cinematogràfic, un film especial on què es concentra i es resumeix la seva manera d'entendre el cinema i la vida, amb humor i sentit crític.
El cineasta estava retirat des de l'any 2000 i la seva última aparició pública va ser el passat mes de maig per inaugurar la sala de cinema madrilenya que porta el seu nom.
Al llarg de dissabte i diumenge, molts amics, companys de professió i seguidors del cineasta han visitat la capella ardent a la seu de l'Acadèmia de Cinema. El fèretre serà enterrat al cementiri de Pozuelo de Alarcón, a Madrid.
Ironia cinematogràfica
Nascut a València el 1921, Berlanga va dirigir els seus primers curtmetratges quan només tenia 27 anys. Després d'"Esa pareja feliz", en què compartia direcció amb Juan Antonio Bardem, va arribar el seu primer llargmetratge en solitari i la seva primera obra mestra: "Bienvenido, mister Marshall", una sàtira agredolça sobre l'Espanya de postguerra que va marcar l'inici d'una de les etapes més brillants del cinema espanyol.
Sotmès a un regateig constant amb la censura, Berlanga va saber esgarrapar espais de llibertat en ple franquisme. D'aquests anys són les seves cèlebres i celebrades "Calabuch", "Los jueves, milagro" o "Plácido", que va ser nominada a l'Oscar.
El 1963 va dirigir "El verdugo", una de les pel·lícules que més va escandalitzar el règim: la història d'un aprenent de botxí que sota una aparença humorística amagava una crítica duríssima.
Durant els catorze anys següents el cinema de Berlanga va passar per un període discret, només tres pel·lícules i cap gran èxit. El 1977, però, va arribar "La escopeta nacional", una paròdia en clau d'humor del tràfic d'influències i les martingales del franquisme que va assolir un extraordinari èxit de públic.
A continuació vindrien les seqüeles: "Patrimonio nacional" i "Nacional III". I, el 1985, "La vaquilla", una història ambientada en la Guerra Civil Espanyola que havia estat sistemàticament prohibida per la censura durant més de trenta anys.
Després de "Moros y cristianos", "Todos a la cárcel" i dues sèries per a televisió, Berlanga va rodar "París Tombuctú", el seu testament cinematogràfic, un film especial on què es concentra i es resumeix la seva manera d'entendre el cinema i la vida, amb humor i sentit crític.
