Tunísia: L'hora de la veritat per als islamistes
Els tunisians han demostrat una vegada més que són l'avantguarda del món àrab. Van ser els primers de fer fora el dictador, els primers d'apuntalar una ràpida transició en només 10 mesos i, ara, els pioners de celebrar les primeres eleccions lliures, netes i democràtiques de la primavera àrab. Un exemple per a la regió que marca la pauta als països veïns i que amb l'àmplia victòria dels islamistes moderats del partit Ennahda estableix un altre precedent al qual ens haurem d'anar acostumant: més democràcia al món àrab comporta, ara com ara, més islam polític.
De nou, l'exemple tunisià
La participació en uns comicis és la data més fiable per calcular l'interès i la legitimitat que generen entre la població, i a Tunísia la dada és contundent: un 90% de participació. Els tunisians s'han bolcat en les eleccions i els observadors europeus les han titllat d'"exemplars". Després de 55 anys de règims autoritaris, aquest 23 d'octubre del 2011, des de Tunísia, s'ha enviat un missatge nítid al món: els seus ciutadans volen democràcia, són capaços de construir-la, i tots se senten partíceps i protagonistes del procés. Per fer-nos-en una idea, un 90% són 10 punts més que les eleccions generals a Espanya el 1977, quan també es van votar les Corts constituents.
Poc després de caure Ben Ali, el comentari recurrent que se sentia al Caire, Bengasi, Damasc, Sanà o Manama era: si els tunisians poden derrocar l'autòcrata, per què no hem de poder nosaltres? I aquell exemple els va donar forces i coratge per llançar-se al carrer a intentar l'impossible. Avui, als mateixos llocs es deu repetir la mateixa pregunta: si els tunisians poden fer unes eleccions lliures, per què no poden els egipcis, libis, sirians, iemenites o bahrainis? I és de suposar que, de nou, l'exemple tunisià servirà d'inspiració per a milions d'àrabs determinats a aconseguir els seus drets universals i no s'acontentaran amb mitges reformes, comicis fraudulents o retards electorals.
Les velles pors d'Europa
Des d'Europa es mira tot aquest procés amb fascinació, sorpresa i respecte pel destí legítim que escullen els pobles àrabs. Però a ningú se li escapa que la victòria dels islamistes d'Ennahda crea un punt d'inquietud en alguns sectors. De fet, ja s'han aixecat les primeres veus temoroses i les antigues metròpolis tornen a immisqüir-se en assumptes de les antigues colònies. Jean-François Copé, secretari general de l'UMP, el partit de Nicolas Sarkozy, ha dit que "expressem la nostra preocupació i la nostra vigilància" davant els resultats de Tunísia. De la primavera àrab, diuen, es passarà a la "tardor islamista".
Però si alguna cosa ha après el vell continent de la primavera àrab és que ja no pot seguir ficant el nas i tutelant els líders de la riba sud del Mediterrani. Tampoc pot boicotejar ni minar una victòria islamista democràtica com va fer a Algèria el 1991 i que va portar el país a una brutal guerra civil. A partir d'ara, Europa haurà de tractar els països àrabs en un pla d'igualtat, de tu a tu. I això implica acceptar els resultats democràtics, respectar-los i assimilar la idea que la victòria islamista a Tunísia és només la primera de moltes. Resultats molt semblants als de Tunis es repetiran, segons la majoria d'observadors, d'aquí a un mes a Egipte, on guanyaran clarament els Germans Musulmans, o més endavant a Líbia; i qui sap si hi haurà algun dia eleccions lliures, a Síria, el Marroc o Algèria. L'islam polític serà una etapa obligada per als canvis democràtics al món àrab. I paradoxes del destí, els futurs interlocutors d'Europa al nord d'Àfrica ja no seran autòcrates laics sinó islamistes moderats democràtics que van ser reprimits per aquells dictadors aliats d'Occident.
Per què guanyen els islamistes
Si ho recordem, ni a Egipte ni a Tunísia els islamistes van tenir un paper preponderant en les revolucions; de fet, van quedar en un segon marge i s'hi van apuntar un cop començades. La revolució no tenia religió; es demanava democràcia, llibertat, oportunitats per a tothom, la fi dels privilegis i de la corrupció, i era més cosa de joventut, dones, urbanites, pobres, classes mitjanes, treballadors i bloguers que no pas de militants religiosos. Deu mesos després, però, qui s'ha beneficiat dels rèdits d'aquella revolta històrica és d'islamisme polític. Per què?
L'islamisme ara recull els fruits d'haver estat durant dècades el gran bastió de resistència contra totes les dictadures àrabs. Són els islamistes els que més han patit la repressió i els que més han lluitat contra Mubarak, Ben Ali o Gaddafi. També són els més ben organitzats. Gràcies a la xarxa de mesquites i els programes d'assistència social, han anat teixint una amplíssima base de suport i simpatia que arriba a tota la població i que supleix sovint les mancances de l'estat (el mateix fan Hamas, als territoris palestins, o Hezbollah, al Líban). I aquesta xarxa els dóna una gran capacitat de mobilització electoral que la resta de partits laics no poden ni somiar. Amb 10 mesos, Ennahda ha aconseguit mobilitzar mig país mentre que els partits laics estan més dividits i tot just comencen a implantar-se al territori, a donar-se a conèixer i guanyar-se la gent. I davant del dubte, molts electors opten per votar els que coneixen, els que saben que han lluitat contra la dictadura i els que, per ara, tenen fama d'honestos i íntegres: els islamistes.
Governar: la prova de foc de l'islam polític
Els islamistes d'Ennahda a Tunísia, o d'aquí poc els Germans Musulmans d'Egipte, es trobaran per primer cop governant i tindran el difícil repte de qualsevol nouvingut a la cúpula del poder: satisfer les expectatives de la població. Si les coses no milloren, les reformes són lentes o la població es neguiteja, ells en seran els últims responsables i acabaran patint el mateix descrèdit de molts partits governants en països democràtics. Ara els arriba l'hora de la veritat després de dècades d'oposició, el moment de demostrar al poble que són capaços de governar i de millorar realment el país.
Tenen també l'oportunitat d'esvair els recels que generen a Occident i dins d'importants sectors laics dels seus països. L'hora de demostrar que són realment moderats, democràtics i que l'islam polític no està renyit amb el progrés i les llibertats. La representant de Human Rights Watch a Tunísia, Amna Guellali, ha dit: "Les declaracions oficials d'Ennahda, els seus programes electorals, diuen que respecten els drets humans, i que respectaran les garanties que la llei tunisiana ja dóna a les dones i als drets individuals i que no canviaran res d'això. S'han compromès a respectar-ho i si ho fan respectaran els drets humans. Però evidentment, hem de ser prudents, no només amb Ennahda sinó també amb tots els partits per comprovar que compleixen el que han promès". Prudència, per una banda, i un vot de confiança, per l'altra; la doble actitud que s'hauria de tenir davant la primera gran prova de l'islam polític sortit de la primavera àrab.
De nou, l'exemple tunisià
La participació en uns comicis és la data més fiable per calcular l'interès i la legitimitat que generen entre la població, i a Tunísia la dada és contundent: un 90% de participació. Els tunisians s'han bolcat en les eleccions i els observadors europeus les han titllat d'"exemplars". Després de 55 anys de règims autoritaris, aquest 23 d'octubre del 2011, des de Tunísia, s'ha enviat un missatge nítid al món: els seus ciutadans volen democràcia, són capaços de construir-la, i tots se senten partíceps i protagonistes del procés. Per fer-nos-en una idea, un 90% són 10 punts més que les eleccions generals a Espanya el 1977, quan també es van votar les Corts constituents.
Poc després de caure Ben Ali, el comentari recurrent que se sentia al Caire, Bengasi, Damasc, Sanà o Manama era: si els tunisians poden derrocar l'autòcrata, per què no hem de poder nosaltres? I aquell exemple els va donar forces i coratge per llançar-se al carrer a intentar l'impossible. Avui, als mateixos llocs es deu repetir la mateixa pregunta: si els tunisians poden fer unes eleccions lliures, per què no poden els egipcis, libis, sirians, iemenites o bahrainis? I és de suposar que, de nou, l'exemple tunisià servirà d'inspiració per a milions d'àrabs determinats a aconseguir els seus drets universals i no s'acontentaran amb mitges reformes, comicis fraudulents o retards electorals.
Les velles pors d'Europa
Des d'Europa es mira tot aquest procés amb fascinació, sorpresa i respecte pel destí legítim que escullen els pobles àrabs. Però a ningú se li escapa que la victòria dels islamistes d'Ennahda crea un punt d'inquietud en alguns sectors. De fet, ja s'han aixecat les primeres veus temoroses i les antigues metròpolis tornen a immisqüir-se en assumptes de les antigues colònies. Jean-François Copé, secretari general de l'UMP, el partit de Nicolas Sarkozy, ha dit que "expressem la nostra preocupació i la nostra vigilància" davant els resultats de Tunísia. De la primavera àrab, diuen, es passarà a la "tardor islamista".
Però si alguna cosa ha après el vell continent de la primavera àrab és que ja no pot seguir ficant el nas i tutelant els líders de la riba sud del Mediterrani. Tampoc pot boicotejar ni minar una victòria islamista democràtica com va fer a Algèria el 1991 i que va portar el país a una brutal guerra civil. A partir d'ara, Europa haurà de tractar els països àrabs en un pla d'igualtat, de tu a tu. I això implica acceptar els resultats democràtics, respectar-los i assimilar la idea que la victòria islamista a Tunísia és només la primera de moltes. Resultats molt semblants als de Tunis es repetiran, segons la majoria d'observadors, d'aquí a un mes a Egipte, on guanyaran clarament els Germans Musulmans, o més endavant a Líbia; i qui sap si hi haurà algun dia eleccions lliures, a Síria, el Marroc o Algèria. L'islam polític serà una etapa obligada per als canvis democràtics al món àrab. I paradoxes del destí, els futurs interlocutors d'Europa al nord d'Àfrica ja no seran autòcrates laics sinó islamistes moderats democràtics que van ser reprimits per aquells dictadors aliats d'Occident.
Per què guanyen els islamistes
Si ho recordem, ni a Egipte ni a Tunísia els islamistes van tenir un paper preponderant en les revolucions; de fet, van quedar en un segon marge i s'hi van apuntar un cop començades. La revolució no tenia religió; es demanava democràcia, llibertat, oportunitats per a tothom, la fi dels privilegis i de la corrupció, i era més cosa de joventut, dones, urbanites, pobres, classes mitjanes, treballadors i bloguers que no pas de militants religiosos. Deu mesos després, però, qui s'ha beneficiat dels rèdits d'aquella revolta històrica és d'islamisme polític. Per què?
L'islamisme ara recull els fruits d'haver estat durant dècades el gran bastió de resistència contra totes les dictadures àrabs. Són els islamistes els que més han patit la repressió i els que més han lluitat contra Mubarak, Ben Ali o Gaddafi. També són els més ben organitzats. Gràcies a la xarxa de mesquites i els programes d'assistència social, han anat teixint una amplíssima base de suport i simpatia que arriba a tota la població i que supleix sovint les mancances de l'estat (el mateix fan Hamas, als territoris palestins, o Hezbollah, al Líban). I aquesta xarxa els dóna una gran capacitat de mobilització electoral que la resta de partits laics no poden ni somiar. Amb 10 mesos, Ennahda ha aconseguit mobilitzar mig país mentre que els partits laics estan més dividits i tot just comencen a implantar-se al territori, a donar-se a conèixer i guanyar-se la gent. I davant del dubte, molts electors opten per votar els que coneixen, els que saben que han lluitat contra la dictadura i els que, per ara, tenen fama d'honestos i íntegres: els islamistes.
Governar: la prova de foc de l'islam polític
Els islamistes d'Ennahda a Tunísia, o d'aquí poc els Germans Musulmans d'Egipte, es trobaran per primer cop governant i tindran el difícil repte de qualsevol nouvingut a la cúpula del poder: satisfer les expectatives de la població. Si les coses no milloren, les reformes són lentes o la població es neguiteja, ells en seran els últims responsables i acabaran patint el mateix descrèdit de molts partits governants en països democràtics. Ara els arriba l'hora de la veritat després de dècades d'oposició, el moment de demostrar al poble que són capaços de governar i de millorar realment el país.
Tenen també l'oportunitat d'esvair els recels que generen a Occident i dins d'importants sectors laics dels seus països. L'hora de demostrar que són realment moderats, democràtics i que l'islam polític no està renyit amb el progrés i les llibertats. La representant de Human Rights Watch a Tunísia, Amna Guellali, ha dit: "Les declaracions oficials d'Ennahda, els seus programes electorals, diuen que respecten els drets humans, i que respectaran les garanties que la llei tunisiana ja dóna a les dones i als drets individuals i que no canviaran res d'això. S'han compromès a respectar-ho i si ho fan respectaran els drets humans. Però evidentment, hem de ser prudents, no només amb Ennahda sinó també amb tots els partits per comprovar que compleixen el que han promès". Prudència, per una banda, i un vot de confiança, per l'altra; la doble actitud que s'hauria de tenir davant la primera gran prova de l'islam polític sortit de la primavera àrab.
