2. Manual d'ús

2.4.1.4. Llengua comuna

Apliquem un model de llengua que sigui comuna a la majoria dels parlants, que pugui ser compresa i acceptada pel conjunt de la societat. Aquesta llengua comuna, l’estàndard, no admet barbarismes gratuïts, dialectalismes d’àmbit massa reduït, tecnicismes poc coneguts, expressions exclusivament literàries ni arcaismes. Entre les diferents formes correctes possibles triem la més entenedora per a tothom.

 

   
La presència de grumers fa que setze platges tinguin hissada la bandera groga. La presència de meduses fa que setze platges tinguin hissada la bandera groga.
Té una lesió de la tròclea femoral.

Té una lesió al genoll.

Té una lesió a l’articulació del genoll.

 

Preferim les paraules que pugui entendre tota l’audiència. Si n’hem de fer servir alguna que no tinguem clar que l’entén tothom, l’acompanyem del context necessari o d’una explicació.

 

   
Àmbit general, sense explicació Àmbit general, amb explicació
Segons explica ell mateix, va fer una cambuleta. Segons explica ell mateix, va fer una cambuleta, és a dir, una tombarella.

 

En general, no fem servir paraules o expressions ni trets fonètics o morfològics o sintàctics restringits a un àmbit molt reduït, sigui perquè corresponen a una matèria molt especialitzada, a un grup social tancat o a una parla purament local, tot i que poden aparèixer en espais especialitzats, de difusió reduïda o de ficció.

 

 
Àmbit general Personatge de ficció
Quan era xica / petita, el padrí / l’avi sempre em feia pessigolles a la panxa. Quan era xica, lo padrí sempre me feve cossigolles a la panxa.