Atletisme

La retirada d'Usain Bolt deixa orfe l'atletisme i llega un mite universal a la història de l'esport

El velocista jamaicà dirà adeu després dels Mundials de Londres havent perdut el tron dels 100 metres, després d'una de les trajectòries més imponents que hagi conegut l'atletisme

Des dels Jocs Olímpics de Rio 2016 Usain Bolt havia anat avisant de la seva intenció de retirar-se després del Campionat del Món que se celebra aquests dies a Londres. La capital britànica va contemplar dissabte els últims 100 metres del Llamp, i va ser una derrota. Un fet impensable per a molts especialistes, tot i que el nou campió sigui un fora de sèrie com Justin Gatlin.

Vuit ors olímpics i onze en mundials (més dues plates i un bronze) encapçalen l'impactant currículum de Bolt. En deu anys de participació en grans campionats, només se li ha escapat la victòria tres vegades sobre la pista i una altra pel cas de dopatge de Nesta Carter, que va desposseir Jamaica de l'or en el 4x100 de Pequín 2008, que per a ell hauria estat el novè en tres cicles olímpics.

Ha estat un velocista intractable, el millor de tots els temps, i també un personatge mediàtic que magnetitzava el públic amb el seu carisma i els seus gestos. El braç esquerre elevat al cel i el dret alineat en diagonal ja formen una icona que passarà a la història de l'atletisme.

Els números no enganyen. Usain St. Leo Bolt (Sherwood Content, Jamaica, 1986) encara pot acreditar que és l'home més ràpid del planeta gràcies als seus 9.58 en els 100 metres, els 19.19 en els 200 i la contribució decisiva als 36.84 en els 4x100 de Jamaica, tot rècords mundials vigents.

A una edat no gaire avançada fins i tot per a un velocista (farà els 31 aquest 21 d'agost), Bolt ha dit adeu i assegura que és per sempre. Ell mateix s'ha encarregat de desmentir els escèptics que aposten per una futura reaparició de l'ídol quan comenci a trobar a faltar l'admiració del públic i l'adrenalina de la competició. Se l'arriba a comparar amb el nedador Michael Phelps, que es va retirar dues vegades i després de totes dues va tornar encara sent el millor.

Catorze anys després de donar-se a conèixer amb una victòria en els Mundials juvenils de Sherbrooke (Canadà) i amb el rècord mundial júnior (19.93) la temporada següent, Bolt deixa orfe l'atletisme, que difícilment trobarà una figura publicitària de la seva categoria, capaç no només d'ingressar 23 milions de dòlars (segons Forbes), sinó d'enlluernar més de mig món amb el seu sentit de l'espectacle.

Els seus biògrafs recorden que el 2004, als 17 anys, quan era un noi llargarut, desmanegat i tímid, es va encomanar a la direcció tècnica de Glen Mills, l'home que un any abans havia fet campió mundial Kim Collins, un atleta de Saint Christopher i Nevis, a París.

Els Jocs Olímpics van ser el seu àmbit predilecte i el van convertir en llegenda viva de l'esport, tal com era el seu desig, per equiparar-se a mites com Mohamed Alí o Pelé, els seus herois. Després d'un debut decebedor a Atenes 2004 -es va lesionar en els 200- va passar una breu crisi de confiança, fins que va trobar Mills. El tècnic jamaicà el va portar al famós ortopeda Hans-Wilhelm Mueller-Wohlfahrt (a qui Pep Guardiola va acomiadar del Bayern de Munic), que li va detectar una imperceptible coixesa: tenia la cama esquerra un centímetre i mig més llarga que la dreta, i això li provocava problemes a l'esquena. Li va tocar posar-se a treballar al gimnàs.

Les taules d'exercicis abdominals i lumbars van ser durant anys el pa de cada dia per al jamaicà, que de tant en tant es veia obligat a interrompre els entrenaments per culpa de les seves molèsties a la part baixa de l'esquena. Una vegada va solucionar el problema, les seves qualitats innates li van atorgar la supremacia. Si aconseguia moure unes cames tan llargues a la velocitat amb què ho feien altres velocistes més petits seria imbatible, especialment en els 200 metres.

Segons els experts, la morfologia de Bolt (1,96 metres i 76 quilos) s'adapta més bé als 200 que als 100. Els seu principal repte va ser treballar a fons els desequilibris del seu cos per assolir l'excel·lència en l'esprint. El 2008 va aconseguir el primer rècord mundial de 100 metres a Nova York (9.72) i a partir d'aquí la seva vida va fer un gir espectacular. Aquell jove tímid, que encara corria amb unes sabatilles velles, es va convertir en una figura universal.

Els Jocs de Pequín del 2008 li van fer de rampa de llançament (100, 200 i 4x100, tot i la classificació), i en els Mundials de Berlín 2009 va confirmar el seu domini: tres ors amb tres rècords mundials. Tant era que arribés als grans campionats en millor o pitjor condició física, amb derrotes o una ratxa immaculada de victòries. A l'hora de la veritat el resultat era el mateix: Bolt sempre guanyava. Sempre, fins a aquest 6 d'agost del 2017, quan va acceptar esportivament el bronze dels 100 a Londres.

Bolt traslladarà ara el seu espectacle a escenaris aliens a l'atletisme. Ha manifestat que li agradaria jugar a futbol professionalment. N'és un fanàtic i els seus equips favorits són el Manchester United i el Reial Madrid. També ha insinuat que podria dedicar-se al cinema d'acció. Sigui el que sigui, Usain Bolt és la mena d'heroi que sempre és benvingut a tot arreu. L'atletisme el trobarà a faltar, això no ho podrà negar ningú. És impossible de dir quant temps pot passar fins que aparegui una estrella de la seva magnitud.

NOTÍCIES RELACIONADES

VÍDEOS RELACIONATS