La història de Macam Bak: jugador de bàsquet sord del Solsona
Silenci, superació i bàsquet: és la vida diària de Macam Bak, jugador de bàsquet del CB Solsona, que és sord i lluita per obrir-se camí en el bàsquet professional; tot un exemple de superació
Macam Bak Macam té 26 anys, fa 2,11 i juga al Club Bàsquet Solsona. El sostre del Solsonès té un impacte fins ara desconegut a la Tercera Catalana. És sord i es comunica mitjançant el telèfon mòbil i el WhatsApp.
Mac comunica a la pista una gran coordinació, entén el joc, va al rebot ofensiu, té bona mà, bloqueja i continua, és un diamant en brut. A Solsona, imbatuts després de 7 jornades, es freguen els ulls amb el joc del pivot sudanès. Ja hi ha clubs de categories superiors que s'han interessat a fitxar-lo. Missatge a la pista i a la vida.
Macam Bak explica el seu periple fins a Solsona
"Vaig néixer a Khartum, al Sudan, fa 26 anys. La meva infància va ser difícil a causa de la guerra civil. La meva família va sol·licitar refugi a través de l'ONU i afortunadament ens van ubicar a Los Angeles i després a Boston. Vam poder escapar de totes les dificultats que hi havia al meu país. Vaig contraure una meningitis als sis anys, quan ja vivia als Estats Units, el 1998. Vaig tenir sort perquè era un virus mortal, però vaig sobreviure i només em va afectar l'oïda.
Sord, la vida em va canviar perquè no em podia comunicar amb ningú. De nen sempre em vaig sentir perdut i exclòs. Després d'uns anys vaig aprendre el llenguatge de signes, ja estudiava el vuitè grau. Em va resultar difícil, però finalment vaig poder comunicar-me amb el món.
Vaig anar a moltes escoles perquè no a totes s'acceptava el llenguatge de signes. No hi havia gaires escoles de sords, a Massachusetts.
Vaig descobrir el bàsquet als onze anys per la tele. El meu somni era arribar a una gran universitat per jugar a bàsquet i després entrar a l'NBA. Jugava bé a bàsquet, tenia talent, treballava molt, era alt i fort. Era un dels millors jugadors del meu grup d'edat i un dels millors jugadors de l'escola secundària de l'estat.
Vaig jugar a diverses escoles i vaig participar en un dels millors programes del país conegut com a Boston Amateur Basketball Club.
Durant la secundària no vaig tenir una bona progressió acadèmica a causa de la meva condició. No estava preparat per entrar en una universitat. Vaig anar de manera molt optimista al Riverside Community City College de Califòrnia però no vaig rebre cap ajut, només els importava el benefici que obtindrien per la meva condició atlètica, i contra això he estat lluitant tota la meva vida. La majoria d'entrenadors que he tingut no s'han preocupat per mi més enllà del bàsquet.
Quan vaig tornar a Boston, els meus pares havien tornat al Sudan i vaig viure amb la meva germana i els seus cinc fills. Em vaig matricular al MassBay College, però només començar em vaig adonar que anant dos dies a classe no podria obtenir els crèdits per arribar a la universitat.
Al Brown Mackie College, a Kansas, no em va anar gaire millor. Estava sol, vaig obtenir més suport acadèmic, però tenia problemes de comunicació. Vaig estar-hi un any i em vaig comprometre amb la Universitat de Tennessee, però em van recomanar anar a la Universitat d'Indiana del Sud (NCAA 2), i ràpidament em vaig adonar que no era un lloc per a mi i no em van garantir elegibilitat per jugar a l'equip. Vaig decidir tornar a casa, a Boston, fins a aquest estiu, quan va sortir la possibilitat de venir a Europa, a Solsona."
