El metà, una bomba climàtica a punt d'esclatar
Les regions àrtiques amaguen sota el seu gel permanent una bomba climàtica que amenaça amb esdevenir l'epicentre del canvi climàtic: el gas metà. L'augment de les temperatures està fonent el gel i això accelera l'alliberament d'aquest potent gas d'efecte hivernacle, que té una capacitat d'escalfament 25 vegades superior al CO2.
El permafrost
El permafrost es defineix com el terra que es manté per sota del punt de congelació durant més de dos anys consecutius. A l'estiu, el sòl pot descongelar-se fins a una profunditat de diversos centímetres, però per sota d'aquesta fina capa, el sòl roman congelat, de vegades fins a centenars de metres de gruix.
La major part de Sibèria i la resta de l'Àrtic cobreixen una cinquena part de la superfície terrestre del planeta que ha estat congelada durant mil·lennis.
Metà en el permafrost
El metà (CH4) és un gas inflamable que es forma a partir de la descomposició de materials que contenen carboni. El metà atrapat en el permafrost d'Alaska i Sibèria s'ha anat alliberant des del final de l'última edat de gel, fa 10.000 anys. Però en les últimes dècades, a causa de l'escalfament global, l'alliberament s'ha accelerat. El panorama es complica si afegim que la descongelació dels llacs també genera aquest gas.
L'escalfament no és uniforme. En latituds més altes i on el permafrost és més fred, l'escalfament és molt més gran. Segons els investigadors de la Universitat de Fairbanks, en els últims 35 anys la temperatura ha pujat uns 3ºC a 20 metres de profunditat i més de 5ºC a la superfície del permafrost del nord d'Alaska, que és aproximadament 1 metre per sota de la superfície del sòl.
Al començament dels anys 80, la temperatura més superficial del permafrost era d'uns -8ºC. Ara volta els -2ºC a un metre de profunditat.
Bomba climàtica
Els investigadors diuen que el metà atrapat al permafrost des de l'edat dels mamuts, és una bomba climàtica a punt d'esclatar. Més de 50 milions de tones de metà podrien ser alliberades als llacs de Sibèria. Això representa més de 10 vegades la quantitat de metà que hi ha ara a l'atmosfera.
El fet és molt greu perquè el metà és un gas molt més capaç de retenir la calor que el C02. El seu alliberament multiplicaria l'efecte hivernacle i provocaria una espiral d'augment de calor: més escalfament atmosfèric portaria a més fusió del permafrost, més alliberament de metà i més capacitat d'escalfament.
Un altre efecte multiplicador és que les aigües de l'Àrtic també absorbiran més calor si es descongelen, donat que el gel fa de pantalla. I si absorbeixen més calor tindran més capacitat per fondre més gel. El gel de l'Àrtic és un controlador del clima de l'hemisferi nord.
El 2012, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient va publicar un informe de les conseqüències del desglaç del permafrost: un augment de 3ºC de temperatura global implicaria un augment de 6ªC a l'Àrtic, el que podria resultar en una pèrdua d' entre el 30 i el 85% de la superfície del permafrost.
