Veus silenciades: quan és perillós ser periodista i estar viu

A molts països del món, ser periodista i denunciar la injustícia significa arriscar la vida. Per molt que els torturin o els assassinin, periodistes en majúscules n'hi haurà sempre. Que ho sàpiguen.

No sabem la sort que tenim. O sí. Perquè avui, aquí, en les nostres latituds, i amb la trista excepció de l'atemptat a "Charlie Hebdo", cap periodista mor per les seves idees. No hi ha morts per posar el nas en foscos afers polítics, ni per denunciar tortura policial, tampoc per submergir-se en els baixos fons de la delinqüència.

A casa nostra, un periodista rebrà trucades, coaccions, insults, fins i tot duríssimes amenaces. Serà víctima de traves perquè les deixalles de les clavegueres de l'estat no puguin treure el cap per la superfície, hi haurà tristos episodis de censura. I tot això és greu. I cal denunciar-ho.

Però enmig d'una autocensura diària que cadascú se sabrà fins a on arriba, tenim la sort de poder escriure, parlar, gravar, filmar, publicar, tuitejar sobre el que ens envolta sense la por que ens matin. Així de cru. Així de simple.

I des de la llunyania, o a vegades també des de la cuirassa del periodista estranger, d'aquell que és de sucre, que sap que si informa del joc brut del poder "com a màxim" acabarà expulsat del país, sense visat, parlem de violacions de drets humans, d'impunitat de règims totalitaris o de bandes organitzades sense escrúpols.

I en aquell mateix moment, un, dos o mitja dotzena de periodistes locals de països com Mèxic, el Pakistan, Sudan del Sud o Rússia que estan fent exactament el mateix que nosaltres, o que han anat un pas més enllà, ingressen en un hospital en coma després d'hores de tortura, reben un tret al clatell o, amb sort, poden explicar que ells i la seva família han esquivat l'atac d'uns sicaris però que mai més viuran tranquils.

Obriu Google. Escriviu "periodista assassinat" en qualsevol idioma. Entre els resultats de la recerca, i obviant països en guerra com Síria o l'Iraq, sempre hi apareix Mèxic. En el que portem d'any, set morts, i uns quants més de desapareguts. I entre les veus silenciades, una de molt potent, la de Javier Valdez, premi internacional de Llibertat de Premsa CPJ. El van fer callar el mes de maig.

Però abans parlava. I molt. Quan recollia el guardó ho deia tot: "A Culiacán (Sinaloa, Mèxic), és un perill estar viu i fer periodisme és caminar sobre una línia invisible marcada pels dolents que estan en el narcotràfic i en el govern. Un terra amb punxes i ple d'explosius. Això es viu a gairebé tot el país. Un ha de cuidar-se de tot i de tothom i no sembla que hi hagi opcions ni salvació i moltes vegades no tens a qui demanar ajuda."

Per sort, malgrat tot, malgrat arriscar-se, malgrat saltar sense xarxa, molts altres continuen parlant. I, des d'aquí, des de la distància, des de la comoditat dels que podem parlar sense jugar-nos la pell, dic ben alt que així continuarà sent. Que periodistes en majúscules continuaran caminant en aquesta línia invisible. Que ho sàpiguen.