Un títol per al Museu de la Penya

El palmarès del Joventut suma el trofeu més preuat

De vegades, la meravella de l'esport rau en la seva crueltat, que és la felicitat d'algú altre. De la Penya, en aquest cas, que durant massa temps ha traficat amb la seva pròpia extinció per acabar-nos fent creure en els impossibles.

Perquè 'impossible' semblava la seva salvació fa dos mesos, quan l'equip es trobava a dues victòries de la permanència i en plena caiguda lliure, amb endarreriments salarials i l'ombra d'una dissolució projectada sobre la Junta d'Accionistes. 

Va ser aleshores quan van posar-se -amb una fe variable- les bases de la supervivència econòmica i esportiva posteriors. L'exemple més paradigmàtic: el fet que alguns accionistes paguessin de la seva pròpia butxaca el fitxatge d'un temporer que ha acabat sent determinant perquè l'equip guanyés 7 dels últims 8 partits i s'assegurés la permanència a dues jornades del final.

Simbòlicament, però, el gran actiu que  deixa aquest malson és la presa de consciència col·lectiva més gran de la història de la ciutat i del club, a rebuf d'una desaparició ja viscuda a Girona, Granada, Lleó, Alacant o Menorca. 

El Joventut, que en una temporada ha transitat per tots els estats d'ànim possibles, ha guanyat una final tant o més important que la del 1994. El primer club català que va alçar una Copa d'Europa, aixeca ara el títol de la seva pròpia supervivència. Des d'aquest 2018, al Museu del Joventut s'hi hauria de preveure un espai buit on col·locar-hi un trofeu que no pesa quilos, sinó dècades, i que no té el tacte fred del metall perquè està fet amb el mateix material que fa tangibles els somnis.