Tribut a Daft Punk

Fa 20 anys del primer disc de Daft Punk. La tornada del duet francès als escenaris és factible o un autoengany?

Caminar per Barcelona pot arribar a ser una activitat d'alt risc per a un fan o un periodista musical. A diferència de Londres, Berlín o Nova York, aquí, les lones gegantines anunciant novetats discogràfiques fa temps que són història, però les banderoles o cartells de concerts encara són un element habitual al nostre paisatge urbà. De tots aquests cartells, hi ha una tipologia molt concreta que cal eradicar.

En qüestió de setmanes, he vist cartells que anunciaven concerts a Barcelona de Bruce Springsteen, Aretha Franklin, Supertramp, Electric Light Orchestra i Dire Straits. Tots tenien una cosa en comú: la paraula "tribute" hi apareixia a cos 11, i el nom de l'artista a qui fan el tribut a cos 90 i negreta. Com per tenir un infart. Comproveu-ho: l'efecte òptic és devastador i fins i tot denunciable als sindicats de dissenyadors i promotors musicals.  

Odio que m'enganyin, així en general, però encara detesto més les bandes tribut, també així en general. No hi ha res més trist que l'objectiu del teu grup sigui intentar assemblar-te el màxim possible a un altre grup. Amb una mica de sort, els hologrames i la realitat virtual acabaran amb tot això.

També us diré, però, que un fan està disposat a tot per viure alguna cosa que s'aproximi a allò que no veurà mai. La nostàlgia d'allò que mai has viscut. Jo, per exemple, mai he vist Daft Punk. Aquesta setmana fa 20 anys que van publicar el seu primer disc, i aquest any es complirà una dècada de la seva darrera gira, que va passar per Barcelona. Sembla l'any ideal per al seu retorn als escenaris, o això volem creure per culpa d'algú que es dedica a especular i a crear rumors falsos, cada cop més professionals i elaborats.

Per acabar amb aquesta ansietat, proposo crear una banda tribut a Daft Punk. Tan sols caldria comprar dos cascos a Etsy i mesclar prèviament els hits amb una mica de gràcia, de manera que a l'escenari només calgui prémer el botó de play. El més fort és que això ja existeix a Irlanda. Actuen en bodes, aniversaris i festes privades, per a corporacions com Facebook o Google. Hi ha una cosa pitjor que la nostàlgia: l'autoengany.