Tothom hauria de ser feminista

Abusos a la plaça Tahrir, assetjament en una carretera de Salt...

Només cal obrir els ulls. Tan sols cal escoltar. Només cal valorar el que t'expliquen, o senzillament aturar-te un moment i fixar-te en el que t'envolta...

Nit del 3 de juliol del 2013. El Caire. Egipte.

Un grup de joves encercla dues noies guarnides amb hijabs de colors. Elles, sota el mocador, avancen amb mirades fugisseres i fent passos curts però ràpids per sortir de la plaça Tahrir. Ells, desafiants a qualsevol mirada que travessa aquella mena de cordó de seguretat, eviten que ningú, que cap home, s'apropi a un espai que estan segellant amb els seus cossos atlètics...

Sí. Les estaven protegint, allunyant-se, ordenats en formació de petit batalló de guerra, de la massa ingent que celebrava la caiguda del president Mohamed Mursi. I no era estrany. Només aquella nit hi va haver desenes de casos d'abusos sexuals a la plaça Tahrir, erigida en un símbol de tantes revoltes, però convertida també en una imatge de la misèria humana, del menyspreu més absolut cap a les dones.

Anys 60. Salt. Catalunya.

Una noia -què coi, una nena encara- morena i esprimatxada camina sola per la carretera. Torna a casa, que s'ha distret i el pare s'empiparà si fa tard. Ve de l'escola, com cada dia, per un camí àrid, polsegós, més aviat despoblat. Normalment torna amb alguna amiga. Però avui no. I uns homes se li creuen. I la segueixen. I li diuen coses, la incomoden... I ella accelera el ritme, prem la cartera amb força, se li accelera el batec. I el seu carrer que no arriba. I continuen al darrere. Corre, petita, corre...

I puc anar endavant i endarrere en el temps. Als 70, al segle XXI, als 80, als 50...

Un home demanant-li a una nena que l'ajudi a abaixar-se la bragueta ara que l'ha arraconat en un portal, un encarregat tocant el pit a una dependenta que li demana un avançament de sou...

I puc anar cap al sud o cap al nord en el mapa del món. República Democràtica del Congo... violacions com a arma de guerra... França... un directiu abusant de la situació de poder... Rússia... maltractament psicològic i físic a casa... Argentina... sentir-se ignorada, mal pagada pel fet de ser dona...

I si obro els ulls, si escolto, si m'aturo un moment, em trobaré, ens trobarem, el mateix. Mil històries d'assetjament, mil històries callades, milions, sí, milions de #MeToo, de situacions indesitjables i imperdonables.

O dones que han de canviar el to de veu perquè se les prenguin seriosament, com explicava la catedràtica Mary Beard per Sant Jordi a "El Matí de Catalunya Ràdio".

O grapats de "petites i ostensibles situacions" diàries, com escriu la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie a l'assaig "Tothom hauria de ser feminista".

Em quedo amb la seva definició de feminista: "La d'un home o una dona que diu 'Sí, existeix un problema amb el gènere tal com el tenim entès avui i ho hem de solucionar, ho hem de fer millor'. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor."

I jo afegeixo: per descomptat que ho hem de fer millor. En cada gest diari, en cada conversa davant els nostres fills, en cada impuls... Ho hem de fer molt millor.