Totes som dones del cinema català!

Mitjans públics, escoles de cinema i també l'acadèmia tenen la responsabilitat de lluitar per potenciar el talent de les dones del cinema català.

Fa 20 anys una pel·lícula d'episodis produïda per Carles Benpar donava el tret de sortida a cinc directores del cinema català que van protagonitzar aquesta presentació pública a través de la vista, l'olfacte, el tacte, el gust i l'oïda. El film era "El domini dels sentits" i les 5 directores Judith Colell, Isabel Gardela, Núria Olivé-Bellés, Teresa Pelegrí i Maria Ripoll.

Cinc dones d'empenta, que després han tingut carreres disperses, unes més intenses i arrodonides que les altres, però totes necessàries. Aquests debuts dels anys 90 van participar decisivament en un moment on les dones directores del cinema català van prendre un protagonisme ja més decidit, però encara absolutament insuficient per a la creativitat del país.

El cinema català, similar a totes les cinematografies del món, des dels temps d'antigues pioneres oblidades com la Rosario Pi fins ara, no ha brillat amb una actitud exemplar per resoldre aquest problema.

És ara, doncs, quan convé posar en relleu la determinació, la lliçó i la importància històrica de directores com la Isabel Coixet o la Rosa Vergés, d'una tenacitat modèlica i que han hagut de vèncer any rere any la displicència de col·legues, de la indústria, de les nostres autoritats i dels mitjans de comunicació. A elles no se'ls ha perdonat el que a molts homes directors sí.

La Rosa Vergés va ser Premi d'Honor el darrer cap de setmana al FIC-CAT, el Festival Internacional de Cinema de Catalunya i jo demano des d'aquí que no triguin gens a donar-li el Gaudí d'Honor.

Ja sé que és jove i ja sé que la seva carrera no s'ha aturat, tot i que fa molt de temps que ens dol la seva desaparició de les pantalles o plataformes, o digueu-ho com vulgueu. A la Rosa Vergés guionista, directora, professional de tants àmbits, a la Rosa Vergés lluitadora i animadora d'acadèmies, i ara Mestre en Cinema-Saber, se li deu i jo crec que l'Acadèmia del Cinema Català ha de fer un gest de gran visibilitat per reconèixer a les dones directores d'aquest país.

Afortunadament el segon Gaudí a la Millor Direcció ja va ser per una dona: la Mar Coll de "Tres dies amb la família". Quan ja se n'han reconegut senyors directors i actors i actrius, a banda que trobo a faltar premis d'Honor més espectaculars pels tècnics, una Directora com a figura, com a representant de les dones d'aquest país, seria un honor indispensable que ens honoraria a tots.

Arribades a la segona dècada del segle XXI, les directores comencen a proliferar a Catalunya, però només una mica més. No en faré el recompte però aprofitaré per saludar tres estrenes imminents que us recomano. Aquest divendres s'estrena "Júlia ist" de l'Elena Martín, una de les protagonistes d'aquella magnífica pel·lícula de dones de l'any passat, "Les amigues de l'Àgata", que em va semblar massa menystinguda, precisament, als Gaudí (acadèmics, si us plau!!). I les pròximes setmanes, la Roser Aguilar estrena "Brava" amb una excepcional Laia Marull. Finalment, el miracle de la Carla Simón i el debut al llargmetratge més enlluernador dels últims temps, "Estiu 1993".

No puc citar tots els noms que m'agradaria en aquest breu toc d'atenció que ens faig com a país, però no m'estaré de dir dues coses. El poder de les escoles de cinema en el camí de la normalització, però sobre tot la sensibilitat de l'escola de cinema de Pompeu en saber detectar i també potenciar alguns dels grans noms de dones que ja tenim en actiu.

Finalment, reclamar-nos que des dels mitjans públics, en tots els sentits, en tots els departaments, en tot el que hem d'aportar des de les responsabilitats d'inversió compromeses parlamentàriament, fins l'últim espai de l'últim racó de la informació i l'entreteniment que fem, siguem capaços de lluitar a favor de les directores, de les dones del cinema català.

Totes som dones del Cinema Català!