Baixet de debò, amb un abric negre sense botonar, i a sota un vestit. Ben clenxinat i amb un serrell que li cau a la cara. Com que camina amb molta energia, el serrell li va tapant i destapant els ulls com si fos una cortineta. És en Rubén. Un metre darrere seu, una dona jove amb sabates de tacó alt, faldilla curta i abric de pells. És una estampa de pel·lícula de gàngsters, però de veritat. Carles Porta nota com, des que han parlat per telèfon, el Rubén els estava esperant. L'empresari no deixa obrir la boca als reporters. És un sac de nervis. Van a un restaurant. El Rubén escull la cadira que hi ha a tocar de la paret i en Carles Porta pren posicions davant seu. La noia -la secretària del Rubén- porta els llavis i la cara molt pintats i se la veu molt fora de context. Va mudada, però té maneres molt tosques. El Rubén no és andorrà, sinó aragonès. Va marxar de casa als dinou anys perquè no s'entenia amb el seu pare. Va arribar a Andorra l'any 1955 "a inaugurar l'hotel Majèstic". Hi va començar fent de cambrer. Va començar a conèixer andorrans, també a nivell polític, i va deixar l'hostaleria pel sector immobiliari. La conversa avança i els reporters comencem a descobrir coses del Rubén sense pagar. És tot nervi, no menja res. Xerra pels descosits. La seva "secretària", però, menja per tots dos. L'home resumeix en un tres i no res la història d'Andorra -a la seva manera-. Carles Porta veu clarament que, si un dia aquest home decideix escriure les seves memòries, a més d'un prohom andorrà li pujaran els colors, i no precisament d'emoció ni de satisfacció. Gent que coneix molt bé Andorra, l'Andorra real, va dir a l'equip que "Rubén Castañer va ser utilitzat per algunes grans famílies per fer la feina més bruta en una època en què a Andorra no hi havia normes i ningú es volia embrutar les mans, però algú havia de baixar a les clavegueres, i aquest era el Rubén". Sentint-lo explicar alguns episodis, Carles Porta pot intuir de quines clavegueres parla.
