Que Sant Jordi ens agafi confessats

Sant Jordi és molta gent, una gernació, molts llibres i potser poca literatura, molts ajuntadors de paraules i pocs escriptors, molt aparador i poca substància

Enllaç a altres textos de l'autor

Natàlia Ramon

Periodista dels Serveis Informatius de Catalunya Ràdio

@natramonetc
Actualitzat

La història del militar romà esdevingut després sant Jordi diu que el van torturar i martiritzar l'any 303, perquè va desobeir l'emperador romà Dioclecià quan aquest va ordenar perseguir els cristians. El sant, doncs, no va donar el braç a tòrcer, es va estimar més contradir l'emperador abans que no abjurar de les seves creences. Pobre, ell va resistir per salvar la seva ànima i nosaltres ens l'hem venut al diable de l'aparador i la lleugeresa.

Molta gent, una gernació, molts llibres i potser poca literatura, molts ajuntadors de paraules i pocs escriptors, molt aparador i poca substància, i ara moltes "selfies" que s'afegeixen a les firmes. El dia de Sant Jordi és gloriós, sí. És increïble que tanta gent s'aplegui al voltant del llibre, sí. Demostra molt d'un país que es vol feliç perquè estima i es regala flors, que es vol culte i lliure perquè llegeix, però alhora és mitòman de l'estètica, de la fama, de la sopa clara, i no ben bé de la literatura o els escriptors. Potser és un símptoma d'aquest primer món superficial en què vivim, on triomfa la lleugeresa, la poca substància, el "divertimento" fàcil. I a mi em sembla que el fons de les coses no té per què ser atapeït, que es pot ser més o menys profund i més o menys divertit alhora, que es pot fer bona literatura i distreure.

Entenc que per Sant Jordi cal vendre molts llibres, entenc que és el gran dia dels llibreters. Entenc que és un gran dia per molts autors, que els plau i els fa il·lusió trobar-se amb els lectors, i entenc que els lectors vulguin un exemplar signat. Bé, això ho entenc menys perquè encara no entenc quina gràcia té tenir i llegir un llibre dedicat amb quatre paraules probablement repetides mil vegades només canviant-ne el nom. Jo no soc gens mitòmana; és més, crec que pot arribar a ser un error conèixer el teu ídol literari perquè pot ser un imbècil o un poca-solta tot i escriure com els àngels i haver-te fet passar grans moments amb els seus llibres. Potser estaria bé dissociar la persona de l'obra i ara, si us hi fixeu, parlem sempre dels escriptors més que no pas dels seus llibres. Potser per això aquest any per Sant Jordi faré un esforç per llegir els morts. Potser llegiré "Tots els contes" (Club Editor) de Caterina Albert –Víctor Català–, o potser "El nebot de Wittgenstein" (Ed. Flaneur) de Thomas Bernhard, o potser buscaré el "Somni de cap de Creus" (Quaderns Crema) de Carles Fages de Climent. Així no correré el risc de trobar-me'ls en una tauleta de càmping a la plaça Catalunya signant les seves obres a simples lectors com ara jo.

Postdata 1

Senyor president Puigdemont, està segur que el poema de Fages de Climent que va recitar divendres es diu "Oració al Crist de la Tramuntana"? No voldria esmenar-lo, però diria que és "Oració Final al Crist de la Tramuntana". I és que aquest "final" no és sobrer.

Anar al contingut