Que la literatura ens salvi a tots!

Veig que escriure cartes torna a estar de moda, i ho celebro. Tot torna, ara tot és "vintage". Sempre penso, a mi que m'agrada regirar els arxius, que d'aquí uns anys ja ningú no sentirà l'emoció de trobar una carta de fa 50, 100 o 200 anys arxivada ves a saber on i recuperada per algú.

Per això, quan veig que Puigdemont envia una carta a Rajoy, que Rajoy respon per carta a Puigdemont, que la CUP envia una carta a Puigdemont i, suposo, que Puigdemont respondrà per carta a la CUP..., penso que està bé. Perquè quan escrius una carta mesures molt bé les paraules, has de pensar què vols dir i buscar els termes exactes per dir-ho. Retrates amb lletres moments de la vida, la privada i la pública, expresses amb lletres sentiments que, sovint, no es verbalitzen.

I, si no, comproveu el valor de les "Cartes a un poeta jove" (Angle Editorial), de Rainer Maria Rilke, deu petites obres mestres que donen fe que la paraula és el motiu de l'existència. O les "Cartas a Olga" (Galaxia Gutenberg, en castellà), de Václav Havel, que van permetre al que després seria el primer president de Txèquia sobreviure a la presó de la dictadura txecoslovaca. Les paraules van salvar Václav Havel. I també van salvar Anton Txékhov de l'enyorança, de la llunyania de l'amor de la seva vida. Les seves cartes a una altra Olga, desenes de cartes dirigides a la seva dona, Olga Knipper, són un intercanvi d'amor deliciós, de vida quotidiana de dues ànimes soles que em fascinen.

I si ens mirem una mica el melic, que també està bé, convé molt llegir les "Cartes a Màrius Torres" (Club Editor), de Joan Sales, per entendre de seguida d'on surt "Incerta glòria" i, sobretot, per entendre les experiències íntimes de la Història, així, amb majúscula. Però si alguna carta em pertorba de debò és la "Carta al pare" (L'Avenç), de Franz Kafka. Em desfà per dins. És una carta duríssima, plena de confessions i retrets, tot és excessiu, és descarnada i, alhora, essencial, va directa a l'ànima. És un afront vital, és la recerca d'un mateix, és el trencament de sentiments més acurat, cortès, educat i, alhora, punyent que jo hagi llegit mai. És, en definitiva, un altre intent de salvar-se amb la literatura. Doncs això, que la literatura ens salvi a tots!