La finestra indiscreta

Espremem els últims dies del Festival de Sitges amb el Gorina!

Valoració i puntuació de les pel·lícules més destacades del festival, que aquest dijous ha començat la seva 51a edició
Àlex Gorina

DRAGGED ACROSS CONCRETE, de S. Craig Zahler (Òrbita) ★★★★★

Mel Gibson i Vince Vaughn volen fer el robatori de la seva vida, perquè són polis maltractats pels polítics i volen una jubilació digna. Una "buddy movie" que comença com un Donald Siegel/Sidney Lumet de luxe i acaba sent la millor pel·lícula de Quentin Tarantino, però no és de Tarantino. Ho té tot d'ell, excepte les interminables xerrameques egòlatres i la pirotècnia per fans dels lollipops. Està rodada pel millor mestre clàssic contemporani, sense por a les escenes llargues, renunciant al muntatge d'atrezzo i amb una despietada capacitat de pelar tothom, encara que sigui el teu favorit del film. El moment culminant de Sitges, sense vergonya.

UPGRADE, de Leigh Whannell (Secció Oficial) ★★★★

Un d'aquells miracles que de tant en tant ens arriben d'Austràlia. Després d'un debut menor amb "Insidious 3", Whannell fa un potent artefacte SciFi: és el futur i els humans només són un cos regit per un xip. El protagonista es resisteix i lluita contra el sistema. Sí, el tema està suadíssim, però l'acció fulgurant, la qualitat indescriptible dels efectes i dissenys (en una producció sense recursos) i una energia incendiària fan d'aquesta pel·lícula una troballa i una aposta segura de cara al palmarés. Benvingut el futur George Miller.

ASSASSINATION NATION, de Sam Levinson (Secció Oficial) ★★★★

El somni impossible del cinema actual: fer una pel·lícula que respongui a tots els ingredients i amb el look dels formats de comunicació en la telefonía intel·ligent de butxaca i el núvol persistent. A Salem, ara, la cacera de bruixes serà contra qui està publicant tots els secrets inconfesables de la bona gent, i les noies que no responen a la moral tradicional. La histèria col·lectiva proposa un linxament general i les girls s'han defensar coma superheroïnes. El film és ideal per discutir en quin embolic ens hem ficat fent de la intimitat un espai públic. Però el film és molt LOL: critica Amèrica, però és tan divertit que, per si de cas, la "descritica". I així faran segona part.

EL ÀNGEL, de Luis Ortega ★★★★

Produïda per Almodóvar, dirigida per un fill de Palito Ortega, interpretada per l'apoteòsic Lorenzo Ferro i Chino Darín, aquest és el relat de matances, robatoris, balls, cançons i sensualitat masculina no gens hetero del mític Carlos Robledo Puch, l'"Àngel de la Mort", empresonat a l'Argentina des del 1972. Descarada, brillant, ràpida de reflexos, un "Clyde and Clyde" que se sustenta en l'única condició del bon cinema, sigui el que sigui i com sigui: que no puguis desenganxar-te ni un segon del que veus a la pantalla.

BURNING, de Lee Chang-Dong (Secció Oficial) ★★★★★

A partir d'una novel.la de Haruki Murakami, la història d'un noi que imagina massa, una noia que desapareix, un amic que crema hivernacles i un gat que ho sap tot i no miola res. Sí, dura massa, i sí, és potser massa fosca, però és una fascinant màquina de crear interrogants, i molt perversa: no pel que fan els personatges o per com són, sinó per com juga el director amb nosaltres. O potser voleu que tot en aquesta vida sigui explícit, obvi, previsible i raonable?

 

THE PIG, de Mani Haghighi (Secció oficial) ★★★★

Una idea genial: el serial-killer de Teheran només mata els bons directors de cinema. Llavors: si ets director de cinema iranià i el serial killer no et busca a tu…com pots suportar-ho? En un món on l'ego ens té tiranitzats i on tothom vol viure un minut o un any de glòria…o dos, aquesta comèdia negra i estúpida fa un paper espectacular. El que no sabem és si Mani Haghighi serà massacrat aviat, o no. Bé que s'ho mereix, oi?

 

BLUE VELVET REVISITED, de Peter Braatz (Seven Chances) ★★★★

Just ara fa 30 anys que David Lynch va aterrar a Sitges 24 hores i "Blue velvet" va guanyar el Gran Premi del Festival. Al Retiro tothom va quedar estabornit, i ara al Prado veurem aquest documental d'homenatge rodat per qui va ser testimoni diari d'aquell rodatge que ens descobreix ara les filmacions i testimonis inèdits que tots desitjàvem. Aprofiteu que Isabella Rossellini fa teatre a Barcelona i porteu-la, Àngel Sala!

 

LAZZARO FELICE, d'Alice Rohrwacher  (Secció Oficial) ★★★★★ 

Amb una sensibilitat inaudita per acostar-se a la condició humana. Impossible de resumir aquest "racconto" sobre la innocència enfront de la corrupció, el valor de la natura, dels fets màgics que ens envolten, i l'herència de Pasolini, Ettore Scola i el millor De Sica. Sergi López és un canalla que no s'està d'exclamar "collons!" quan li convé.

 

CLIMAX, de Gaspar Noé (Secció Oficial) ★★★★★

L'"enfant terrible" del cinema francès, d'arrels argentines, va commocionar la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes amb una proposta tan extrema com els seus clàssics "Irreversible", "Under the void" o "Love 3D". Reconstrueix en llargs plans seqüència de càmera volàtil, i amb una banda sonora "trance", la nit del 1996 en què una companyia de ballarins van patir les conseqúencies d'haver pres dosis majúscules d'LSD amb una sangria. Un infern de violència, terror i sexe es va desfermar, i Noé en va ser testimoni.

 

UNDER THE SILVER LAKE, de David Robert Mitchell (Secció Oficial) ★★★★★

Andrew Garfield, en mans del director d'"It follows", és un obsés sexual que viu una aventura mental entre "Mulholland Drive" i "La finestra indiscreta" en què ataca un assassí de gossos, pixa patxuli una mofeta tot terreny, Kurt Cobain podria ser un invasor ultracòs, i les sectes hippies inclouen l'autor de tots els hits musicals de la història, des del temps de Beethoven. Una bogeria que actua per acumulació, al servei només dels fetitxistes del cinema pur.

 

MIRAI-MI HERMANA PEQUEÑA, de Mamoru Hosoda (Anima't) ★★★★

L'última joia anime del director de "Wolf children" i "El nen i la béstia", i dels estudis Chizu, seguidors de l'estètica Miyazaki. La vida quotidiana d'una família amb un príncep destronat per l'arribada d'una germaneta nova, inspirada en experiències pròpies, però amb una aposta pel "fantastique" del tot admirable. Hi participa l'arquitecte Makoto Tamijiri, que va dissenyar una llar que tots voldríem. Ideal per a pares joves amb problemes de gelosia infantil.

 

BERGMAN-ETT ÄR, ETT LIV-BERGMAN, SU GRAN AÑO, de Jane Magnusson (Sitges Classics) ★★★★★

És l'any del centenari d'Ingmar Bergman i el Festival ho celebra recordant que també va ser un director molt afí al món dels somnis i als éssers sobrenaturals, amb un documental d'or sobre un any clau en la seva vida, el 1957, quan va rodar "El setè segell" i "Maduixes silvestres". Imatges i testimonis magnífics, i un complement fonamental en sessió separada: "L'hora del llop", el film de vampirs de Bergman que van interpretar el 1968 (fa just 50 anys) Max von Sydow, Liv Ullmann i Erland Josephson. El contrapunt d'honor del festival.

TEMES:
Festival de Sitges

ÀUDIOS RELACIONATS