Ni oblit ni perdó, crit vigent
25 anys després de l'assassinat de Guillem Agulló, l'extrema dreta campa impunement pels carrers de València. "Vencerem, perquè nosaltres reivindiquem la vida", defensen els seus pares
Ni oblit ni perdó. 25 anys després de l'assassinat de Guillem Agulló no podem oblidar, perquè l'extrema dreta campa impunement pels carrers de València. No és que torni, és que no havia marxat mai. L'independentisme català és un revulsiu per al blaverisme, que exhibeix sense manies, desacomplexadament, simbologia nazi i franquista, racisme i intolerància. I violència feixista, com les agressions de la darrera Diada del 9 d'octubre, davant la passivitat d'una policia espanyola que prefereix perseguir el color groc.
Però tampoc no podem perdonar. "Ningú no ens ha demanat mai perdó", lamenten els pares del Guillem, exemple de valentia i dignitat. Com si perdre un fill no fos prou, han patit una campanya infame d'assetjament ultra (trucades amenaçadores de matinada, pintades a casa, pancartes i crits de Guillem, jódete a Mestalla...) davant el silenci de vegades incòmode, massa sovint còmplice, d'una part de la societat valenciana.
L'assassí confés, Pedro Cuevas el Ventosa, només ha pagat 4 anys de presó, baratíssim, perquè en les seves salutacions feixistes i caras al sol la justícia espanyola no hi va trobar cap motivació política. La mateixa justícia espanyola que, un quart de segle després, veu terrorisme i rebel·lió a Catalunya, mentre el rei aplaudeix la violència policial de l'1-O i partits com el PP i Ciutadans blanquegen l'anticatalanisme i competeixen pel vot espanyolista per fer fora el tripartit l'any que ve.
Però per fi ha arribat el reconeixent, l'homenatge, tot i que sigui de segona: un passeig del Jardí de Vivers de València durà el nom de Guillem Agulló, en comptes del carrer o l'avinguda que es mereixeria. I al "Solidaris" de Catalunya Ràdio hem commemorat aquest quart de segle de lluita antifeixista amb la família Agulló i els músics Feliu Ventura, Pau Alabajos, Mireia Vives, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra i Miquel Ramos, al terrat de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània (no us perdeu la cançó final, M'aclame a tu, recuperant Ovidi i Estellés). La seva placa de record no ha durat ni 24 hores. Però, com defensen els seus pares, "vencerem perquè nosaltres reivindiquem la vida i ells la mort!". Amb l'actual regressió democràtica i retallada de llibertats, ni oblit ni perdó és un crit vigent.
