Molta feina per fer al cinema català!

Saber mirar el cinema català present i futur és saber mirar una part indispensable de la nostra existència i del sentit de la nostra història

Ja tenim nou director de l'Acadèmia del Cinema Català. És en Sergi Doladé. Benvingut! L'organització ha cobert amb diligència un espai de gran responsabilitat i amb tota normalitat. L'acadèmia s'ha convertit en un motor d'activitats i de consciència professional, també de consciència de país, indispensable per imaginar un cinema organitzat.

La creativitat del cinema català ja era tradicional, però la repercussió de les escoles de cinema, d'una xarxa de festivals molt atapeïda que dinamitza tot el territori i d'una capacitat molt noble d'assumir els nous reptes tecnològics i els instruments de comunicació de futur, asseguren que estem en disposició de progressar.

Ara només falta que la Conselleria de Cultura pugui multiplicar i que Televisió de Catalunya recuperi la capacitat obligatòria per sustentar gran part d'aquest audiovisual. L'acadèmia, a través dels Gaudí, ha impulsat molts valors joves, però seguim patint dos problemes irritants: no ens exportem gens bé i no hem sabut garantir que els catalans estimin el seu cinema. Queda per fer una feina de seducció i consolidació constant, insistent, cara, imprescindible. L'acadèmia pot ser un vehicle sense sospita.

Un dels eixos hauria de ser el coneixement del cinema i del cinema català. Perquè a Catalunya en sabem prou, dels nostres artistes, dels escriptors, dels pintors, dels arquitectes, dels músics de tota mena, del teatre que podem fer... però la majoria, la immensa majoria de la gent del país, i dels escriptors, i dels pintors, i dels arquitectes, i dels músics, i de la gent del teatre, no en saben res, del cinema català. Ni coneixen la seva història, ni els noms de referència, ni les pel·lícules del segle XX, ni res de tot plegat. L'educació catalana té un dèficit majúscul sobre la cultura catalana i, de tots els àmbits d'aquesta cultura, el del cinema és l'etern oblidat. La culpa també és nostra.

Aquests últims dies vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar a fons Joan Mariné, un cameràman, un director de fotografia català de 97 anys que viu a Madrid i és l'únic supervivent de la generació d'abans de la guerra. Va treballar als antics estudis Orphea, a la Guerra Civil amb els anarquistes i amb Laia Films de la Generalitat, i va ser un professional de renom a Madrid després, per sobreviure.

Incansable, despert, inventor, memòria viva, pura història del país. Volem i sabem valorar-ho? Com és que no té el Premi Gaudí d'Honor? Els Gaudí d'Honor sempre s'han donat a directors, actors i actrius, i entenc la necessitat de destacar noms que "sonen". Però el país som tots i els tècnics de cinema mereixen també Gaudís: guionistes, directors de fotografia, muntadors, la gent del so, d'ambientació, dobladors, productors...

Caldria donar cada any un Gaudí d'Honor a un tècnic. Convindria explicar bé la història d'aquesta gent, d'aquest cinema, del que han fet. Això ens permetria dotar-nos del dret a saber, valorar, estimar i admirar, i alimentats d'aquesta saviesa, ambició i somnis, saber mirar el cinema català present i futur com una part indispensable de la nostra existència, del sentit de la nostra història.