La parella de la dignitat: Frances i Guillermo

Els Oscars del 2018: reivindicacions, patriotisme i premis de la condescendència. L'excepció: la revolució d'un home i una dona que creuen realment en la humanitat i l'art. Són els meus herois de la nit

Guillermo del Toro l'he vist créixer com a cineasta des d'aquell debut amb "Cronos", assegut a l'Auditori, i al bar, i a les rodes de premsa, i als bancs del Passeig, i als restaurants que fan la millor favada de Sitges. Perquè Guillermo és un dels fills del Festival, on va aterrar un dia de la mà de Peter Jackson, Quentin Tarantino, Sam Raimi, Bryan Singer i una dotzena més de fanàtics del cinema fantàstic, avui dia els nous reis del cinema nord-americà.

Aquella amistat va començar al Garraf i transformarà Hollywood. Afortunadament. Calia gent enamorada del cinema, llavors, quan els clàssics o s'havien mort o lluïen canes mentals. Un tsunami de llibertat, sense prejudicis, i d'una nova forma d'humanisme que "La forma del agua" interpreta perfectament.

Així ho va reconèixer, immediatament l'octubre passat, Susan Sarandon quan va veure la pel·lícula i va afirmar que era la millor que mai havia vist. Segur que l'ha votada, ella, que és com Frances McDormand, dones lliures, sense prejudicis, ni por ni submissió.

De tota la nit dels Oscars, vull rescatar el poder granític desmaquillat de Frances McDormand, que ens recorda que darrere tota la superficialitat, llocs comuns, frases fetes i hipocresies, cal no renunciar mai al comportament ètic i professional, i abraçar la maduresa, física i mental, com una conquesta. I també vull rescatar Guillermo, que ha fet una pel·lícula que se li assembla: una declaració d'amor al cinema, a la diversitat i al poder de la imaginació. Es pot estimar el cinema "sense estimar el cinema"? No. Com tampoc no es pot estimar i defensar la diversitat sense fer-ho, a més de dir-ho.

I així, a banda de premis i premis, millors i pitjors, i a banda de la fira de les vanitats i algunes injustícies descomunals, jo d'aquests Oscars del 2018 sempre recordaré Frances i Guillermo; i el dia que Frances des del Jurat del Festival de Sant Sebastià va imposar una Concha d'Honor (llegendària ja) a Isaki Lacuesta. I el dia que Guillermo em va explicar el seu somni de ballar amb la Bèstia, perquè ell volia ser la seva Bella.

I finalment, ho ha aconseguit.