Les motacions de "mileuristes", segons Màrius Serra

L'enigmàrius d'avui ("Sou fos manu militari") fa pensar en les peles, els calés, la pasta gansa...

Quan el gener del 2002 van començar a circular els euros es va obrir un període transitori d'adaptació. Els pagaments quotidians van ser els primers que ens vam aprendre i per a les grans quantitats (una casa, una hipoteca) encara hi ha gent que fa servir el conversor. La llengua és un territori conservador. Diem encara que l'Amèlia "té quartos", l'Amàlia només "quatre xavos" o l'Emília té "molts cèntims". Doncs en tots tres casos són antigues fraccions de la pesseta que la majoria ni hem tocat mai. Els xavos, per exemple, eren les monedes de coure de 10 cèntims de pesseta que circulaven a l'època d'Alfons XIII. Una expressió com "la pela és la pela" no ha estat traduïda per "l'euro és l'euro", igual com "els duros a quatre pessetes", que tampoc no han canviat de divisa. Ja és ben il·lustratiu que el primer derivat genuí de l'euro es formés a partir d'un sou. Els "mileuristes" eren joves que tenien un salari que llavors semblava justet i que ara, tants anys de retallades després, sembla estàndard!

La moneda triga molt a generar expressions noves, però un cop consolidades ja no marxen ni amb aigua calenta. La pela continua regint. Desenganyem-nos: el que no són pessetes, encara són punyetes, els emprenedors fan la primera pela, els rics tenen pela llarga i alguns professionals són un pesseters. Eurers? No crec pas que ningú se'n surti si pretén incrustar l'euro a la fraseologia popular. A quin fill li darem la clau i l'euro? Quin amic ens explicarà sopars d'euro? Més aviat sorgiran noves expressions, esperem que més optimistes que el mileurisme. Perquè mentre hi ha visa, hi ha esperança.