Les motacions de 'Mastegot', segons Màrius Serra

Resulta complicat establir una jerarquia d'intensitat dels cops de càstig que els pares etziben als fills. Els textos jurídics freguen l'eufemisme, amb l'excusa plausible del caràcter general de la llei.

Als mitjans catalans han prosperat dos termes: clatellot i calbot. Diria que clatellot designa un cop més suau, amb la mà oberta. Calbot em remet als cops que un salesià ens clavava a la clepsa, o coroneta, amb els seus artells artrítics. Les bufetades, enteses a la manera de Gilda, les dividiria en tres graus: lleus (la galeta, el bolet, la cleca o la nata), mitjanes (la pinya, la bufa, la llufa, la castanya o el revés) i contundents (la bleva, el tapaboques o el mastegot). N'excloc els cops de puny (pinyac, castanyot, tàbac), i els de peu (puntada, guitza, plantofada). La surra és una natjada lleu, però si tendeix a la continuïtat pot degenerar en pallissa.

Finalment, els cops de càstig delictius són els que es venten amb objectes: garrotades, bastonades, assots, corretjades, pedrades, xurriacades, palades, martellades, ganivetades o punyalades. No és possible establir la frontera només amb paraules, però si ho fos, la violència d'un càstig patern mai no hauria d'ultrapassar el mastegot.

'Mastegot', un mot de l'"Enigmàrius" que té una segona vida a catradio.cat