Les motacions de "fix", segons Màrius Serra

L'enigmàrius d'avui ("Fix com un germà bessó al crucifix") comença amb una paraula que ha mutat de sentit.

Últimament, si algú et demana el fix pot ser que et costi un instant entendre que es refereix al teu número de telèfon fix. El de casa. Aquell que ja només sona quan et volen vendre alguna cosa. L'expansió planetària de la telefonia mòbil afecta les nostres vides d'una manera radical, fins al punt que els mots muten, modifiquen el seu significat i el que abans era l'únic telèfon que teníem ara es veu obligat a afegir un adjectiu: el telefòn fix, ergo el fix.

En qüestió de números, han passat de demanar-nos el del fax a demanar-nos el del fix. En l'entremig, el terme mòbil ha lliscat sense remei cap al negociat tecnològic. Un mòbil és un fòtil sonor que porta la pantalla que més mirem. La nova petita pantalla, com si diguéssim, expressió que abans associàvem al televisor per diferenciar-lo del cinema i que ara, en l'època multipantallista, tendeix a desaparèixer. Enrere han quedat tant els mòbils d'en Calder, els que pengem als bressols dels nadons i també el mòbil d'un crim. Ara un mòbil és un telèfon mòbil, i punt. Sobre això no hi ha discussió possible. Doncs bé, per analogia, cada cop més un fix és un telèfon fix. Abans, fix remetia a altres conceptes, per exemple al fascinant món laboral dels contractes indefinits. Ara ja no. Potser a les nòmines encara hi consten conceptes variables i d'altres que són fixos, però a les plantilles cada cop hi ha menys personal fix.

I quan li demanes el telèfon a una noia, el que vols és el seu mòbil. A menys que vagis molt a pinyó fix.