Les "motacions" de "cops", segons Màrius Serra

"Porra" era la resposta a l'enigmàrius del primer d'octubre ("El pronòstic més dolorós"). Una porra és un bastó com els que usa la policia per colpejar a tort i a dret quan comet mala praxi, i ens permetíem associar-la a l'expressió no normativa "fer una porra" (un pronòstic) atès que colpejar la ciutadania tampoc no és normatiu.

Potser sigui per raons històriques, però el cert és que parlar de rebre cops en català ens permet acollir-nos a la cançó dels Antònia Font "Me sobren paraules". Dues de les maneres més genèriques d'esmentar els cops de càstig que abans eren habituals a qualsevol aula són calbot (a la coroneta) o clatellot (impacte al clatell). Altres cops prenen el nom de l'arma usada. Així, del garrot, garrotada, però també tenim bastonades, corretjades, pedrades, xurriacades, palades, martellades i, si ens posem tremendistes, ganivetades o punyalades. Sense armes la varietat màxima correspon a les bufetades, dispensades amb la mà oberta; goso dividir-les en lleus (bolet, cleca, galeta, nata), mitjanes (bufa, castanya, pinya, revés) i fortes (bleva, hòstia, mastegot, tapaboques). Si tanquem la mà anem als cops de puny (castanyot, pinyac, ventallot) i si hi afegim els peus tenim guitzes, plantofades, puntades...

Sempre m'ha inquietat que, en anglès, dels polis en diguin cops. Cops! Com en dieu, dels cops?