Les motacions de "coaching", segons Màrius Serra

L'enigmàrius d'avui ("Medi físic que encoratja") ens porta als encoratjadors professionals que posen a la targeta l'anglicisme "coaching" seguit d'algun adjectiu com ara empresarial, esportiu o emocional.

La veritat és que resulta molt fatigosa l'omnipresència d'aquest anglicisme de color de gos com fuig. Ja era carregosa quan "coach" només s'aplicava a l'esport, en detriment d'entrenador. De mica en mica, el "coaching" va envair el món de l'empresa, en un cop d'estat, ai, que va deixar fora de joc un estol d'assessors i consellers. I què fa un "coach", direu? Doncs escolta els problemes del seu pobre client estressat amb el lloable objectiu de fer-li trobar les respostes pels seus mitjans, com aquells restaurants on et porten el pa i els tomàquets perquè els freguis tu mateix, que ells ja prepararan la nota.

Experts en psicologia de pa sucat amb oli, ara han saltat de l'àmbit professional al particular. I vet aquí que els nostres conveïns més avançats ja presumeixen de tenir "coach" personal, una mena de confessor amb honoraris de geisha, preparat per escoltar els seus conflictes laborals, familiars, personals o de parella. El "coaching" personal, doncs, consta d'un conjunt de sofisticades tècniques que es poden resumir en una necessitat: que t'acotxin quan caus al jaç bla de la desesperança.

Francament, posats a parlar d'intangibles, els confessors ja feien el fet i, en la protohistòria de l'independentisme, els psicoestetes que va encapçalar Carles Muñoz Espinalt eren molt més divertits.