Les motacions de "bòlit", segons Màrius Serra

La solució a l'enigmàrius d'avui ("Joc de cartes ideal per a sàdics i masoquistes, de set lletres") fa pensar en la variabilitat dels jocs de cartes. Cada terra fa sa guerra, la brisca i la bescambrilla són dos noms del mateix joc i no tothom que sap jugar a la botifarra coneix que també pot prendre el nom que avui és la solució de l'Enigmàrius.

Els jocs, com més populars són, més noms gasten. Jugar s'encomana tant que les denominacions d'origen es multipliquen, i no només amb les cartes. També els jocs de llançament, com les bitlles, tenen variants que susciten noms diversos. A les boleres, els jugadors llancen boles i a les pistes de bitlla catalana, bitllots. I entre els estris llancívols destaca el bòlit, que el DIEC defineix com "tros de fusta cilíndric terminat en punta en els dos extrems, que es fa saltar pegant-li, quan està ajagut, un cop de dalt a baix prop d'una de les puntes".

Ara que s'acosta Sant Jordi els escriptors anem de bòlit. Ens toca córrer amunt i avall tot el dia presentant els nostres últims llibres sense tocar ni quarts ni hores. Ens afegim, així, al quefer habitual d'actors, cantants, músics, poetes o conferenciants que es dediquen a la venda ambulant del seu talent. Quan un artista té una intervenció lluny de casa, diu que va de bolo. En espanyol, el terme ha triomfat molt, tot eixamplant el sentit per analogia amb els moviments inherents al joc de les bitlles. És un castellanisme difícil d'esquivar. He sentit alguns músics mallorquins que parlen de llogues. Tens una lloga si t'han llogat per tocar. D'altres proposen ironitzar una mica i dir que tenen un bolet o fins i tot un bòlit. Això sí, cal no confondre el modest bòlit de fusta que giravolta amb un bòlid de Fórmula I. Per més que faci anar de bòlit el seu pilot, aquest bòlid s'escriu sempre acabat amb de.