L'art del comiat

Morir amb les botes posades és el regal més gran que un artista pot oferir al seu públic

Actualitzat

"Tinc por", confessa l'actor Harry Dean Stanton en una de les escenes més tendres de "Lucky", la seva pel·lícula pòstuma. Mai va arribar a veure-la estrenada als cinemes, ja que la mort el va atrapar quinze dies abans. Els càlculs li van fallar, per molt poc, potser perquè la indústria cinematogràfica és una mica més feixuga que la musical, i és més difícil de calcular els tempos.

El 2016, David Bowie publicava "Blackstar", el seu darrer disc, el 8 de gener, dia del seu aniversari i 48 hores abans de morir. Un cas molt similar al de Leonard Cohen: disc a l'octubre del mateix any, i mort al novembre. La meva sensació veient "Lucky", estrenada fa poques setmanes a casa nostra, va ser la mateixa que escoltant els àlbums de comiat de Bowie i Cohen, amb la diferència que, a la pel·lícula, Harry Dean Stanton ("Paris Texas", "La milla verda") ja havia mort. Tots tenien un missatge, més o menys obvi, amb un comiat entre línies.

La mort i tot el que l'envolta sempre m'han provocat pànic i fascinació a parts iguals, però ara he descobert que la mort també pot esdevenir art, una fita només accessible per als genis. Saber-se acomiadar del teu públic deu ser el més difícil. Saber quan i com fer-ho, sobretot si pertanys a la classe d'artistes que no podrien viure sense actuar o crear.

I em ve al cap també Charles Aznavour, tot un supervivent, que el dia 22 de maig compleix 93 anys. No puc parar de pensar en el seu concert al Liceu, fa just un mes. Va patir un pinçament a les cames que li causava molt de dolor, que gairebé l'obliga a suspendre l'actuació. Va sortir i va dir: "Tenia dues opcions: no cantar i suspendre el concert o morir a l'escenari. He triat la segona opció, per vostès seria com recordar: 'oh, el vam veure morir en directe'."

Obviant el significat literal de tot això, crec que no hi ha res més bonic i gratificant que veure morir un artista que hagi decidit compartir una sensació tan íntima amb el seu públic com la seva pròpia mort. Em quedo amb la il·luminació de Harry Dean Stanton a "Lucky": "Tot desapareixerà. Tu, tu, tu, tu, jo, aquest cigarret, tot... a la foscor, al buit. I no és culpa de ningú, i tu t'has quedat amb...'ungatz'."  

Anar al contingut