Les crítiques de Philippe Regol

La Granja Elena: alta cuina de barri

Situada al passeig de la Zona Franca de Barcelona, manté un perfecte equilibri entre plats de cullera o guisats tradicionals i algunes preparacions amb tocs més actuals

La Granja Elena té molta història. Va començar com un lloc d'esmorzars --d'aquí, el nom que té--, per ser, més endavant, una xarcuteria. L'any 1974 va encetar la seva trajectòria com a casa de menjars, fins que Borja Sierra va agafar el relleu del seu pare. Només està obert els matins, amb els seus famosos esmorzars de forquilla, i també a l'hora de dinar. Fa un mes que es van acabar les reformes del local. Instal·lacions una mica incòmodes i d'ambient massa sorollós. Ara, tot és més lluminós i confortable. Fins i tot disposa, per als clients solitaris, d'una mini barra de tres tamborets que miren al carrer.

 

La cuina artesana del Borja, format al restaurant donostiarra Zuberoa, segueix la mateixa línia d'"alta cuina de barri", plasmada en una carta de taberna gastronòmica indiscutible. Manté un perfecte equilibri entre plats de cullera o guisats tradicionals i algunes preparacions amb tocs més actuals, que enriqueixen la proposta. "Pochas" o mongetes del ganxet, "paloma torcaz", tripes o, potser, les millors croquetes de Barcelona es barregen amb una mena de rosbif de vaca gallega marinada amb miso, servida sense cap floritura. Molt ben cuit, el tros de bonítol amanit amb una deliciosa vinagreta de mostassa. És interessant, també, el remenat de rossinyols amb gustoses làmines de peu de porc. Però amb l'ou una mica aigualit per l'aigua de vegetació del bolet.

 

 

I per passar un gran moment de "festa", s'ha de tastar el cap de garrinet fregit que el Borja ve a presentar i a esbocinar davant del client. Un servei de taula auxiliar, digne d'un Via Veneto! Pell cruixenteta, carns meloses amb el suculent cervellet inclòs. Una exquisidesa de només 12 euros, ideal per a dues persones que, com que és tan bo, segur que no voldràs compartir amb ningú més…

 

 

A la carta de postres, s'hi pot trobar la rosta de Santa Teresa o el pastís de formatge del Zuberoa. Però l'altre dia vaig tastar la crema de recuit del poble de Jafre, només ensucrada amb una original compota d'olives negres de Kalamata i amb una mica de nous picadetes per donar-hi el toc cruixent. Un encert, dins de la senzillesa.

Una cosa molt important per a mi: tenen vins negres de poca graduació a copes, lleugers i servits a bona temperatura. Les dues últimes vegades van ser de la Catalunya del Nord, de la denominació d'origen Côtes Catalanes. Aquests vins lleugers existeixen a Catalunya, a Galícia i, fins i tot, a Cadis… Només s'han de buscar...

Si no es trien productes cars com les espardenyes, s'hi pot dinar perfectament a partir d'uns 50 €

Philippe Regol

TEMES:
Cuina