Les pel·lícules del Festival de Sant Sebastià passen pel sedàs d'Àlex Gorina (Primera part)

L'Àlex Gorina, el nostre crític de referència, és al Festival de Cinema de Sant Sebastià per destriar el gra de la palla. Quins seran els directors que Gorina posarà en un pedestal o defenestrarà? Si sou cinèfils, no us perdeu el seu rànquing. "Roma", d'Alfonso Cuarón (Perlak) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; El director de "Gravity" aconsegueix arrencar-nos de terra i fer-nos testimonis ingràvids de la història de la seva família l'any del divorci dels pares, del terratrèmol a Ciutat de Mèxic, de la massacre de manifestants al barri de Roma on vivien, i l'any també en què la seva adorada Cleo (la mainadera d'ell i els seus germans) els va salvar la vida al mar. Impossible descriure la bellesa infinita dels moviments de càmera en negre i blanc, impossible aconseguir un tan immaculat equilibri entre humor, melancolia i percepció de les relacions socials. Impossible no plorar i no agrair definitivament al cinema la seva existència. "Roma" serà la pel·lícula de l'any, i la de l'any que ve. "Vision", de Naomi Kawase (Secció oficial a concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Juliette Binoche viatja a una regió boscosa del Japó on cada mil anys volen només un dia les espores de la planta "visió". La directora segueix explorant el punt de fusió entre el món orgànic i l'espiritual, però s'estavella per la incapacitat de trobar una fórmula alternativa a la bellesa que no sigui mostrar vent entre els arbres, sol entre les fulles, rosada sobre les falgueres i una llàgrima decorativa als pòmuls de l'actriu. Dir cursi és dir poc, però s'ha de reconèixer que encara li mantenim la confiança. "Viaje al cuarto de una madre", de Celia Rico (Nous directors) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Història de mare viuda (Lola Dueñas) i filla afectuosa (Anna Castillo) que se'n surten com poden, abraçades a les sèries de TV i refugiades en una taula braser, fins que la noia se'n va a Londres. Tendra, sòbria, plena de petits detalls lluminosos, com si fos un Ozu a la sevillana, és de moment el film més ben puntuat del Premi de la Joventut (!!!!), cosa que diu moltíssim de la capacitat de transmetre emocions a totes les generacions. Anar-la a veure és el millor regal de filles a la seva mare, o de mares a la seva filla. "Angelo", de Markus Schleinzer (Secció Oficial a Concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Sembla un argument digne de la història del negre de Banyoles. Al segle XVIII un nen negre és adoptat a la cort d'Àustria, com a detall pintoresc. Anys més tard cau en desgràcia, guanya la llibertat i ja en ple segle XIX mor. Amb la seva pell fan un ninot per a un Museu de Ciències Naturals-Espai Àfrica, anys més tard acaba a les golfes i durant una guerra indeterminada es crema en un incendi. Diuen: basada en una història real. Rodada amb gran bellesa visual, però amb tendència a fer badallar. El que és clar és que la història esgarrifa. "Quién te cantará", de Carlos Vermut (Secció Oficial a Concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Una fan (Eva Llorach amb veu d'Amaral) de Lila Cassen (Najwa Nimri) és contractada per ensenyar-li a ser ella i cantar, quan té una amnèsia. Entremig, la fan té una filla adolescent escanyable, i la Lila un passat amb la seva mare a la qual va suplantar. Tal com ho sentiu: el nou film del director de "Magical girl" barreja "Persona", "Rebeca", "Fedora", "La mujer maldita" i "24.000 ideas" d'Almodóvar i li surt un còctel de ciment armat amb el qual ha intentat "xutar-nos" unes rialles involuntàries. L'únic que se salva, la fotografía d'Edu Grau, i la delicadesa de Carme Elias. "In fabric", de Peter Stickland (Secció Oficial a Concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Sorpresa monumental i controvertida, la pel·lícula més inclassificable i inesperada del Festival. Ambientada en temps de grans rebaixes a uns magatzems, narra dues històries protagonitzades per un vestit vermell assassí, que competeix amb una rentadora Serial Killer. Té tots els ingredients visuals i musicals d'un autèntic Giallo italià dels anys 70, és massivament popera, fetitxista i perversa, i malgrat una llargada insensata, ha provocat les riallades més espontànies i un aplaudiment agraït dels crítics més severs. La veurem a Sitges amagada a les matinades: no us la perdeu. "Red Joan", de Trevor Nunn (Sessió Especial) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; La pel·lícula triada pel Premi d'Honor a Judi Dench és un soporífer "Grandes relatos", d'aquells de TVE als anys 80, sobre una velleta anglesa acusada d'espia del russos quan treballava en el projecte de la bomba atòmica. Més atents a acumular escenes d'amor que no pas una intriga decent de guerra freda, és una mostra letal d'un cinema anacrònic i sense gràcia. A Judi Dench la tenen asseguda en una cadira tota la pel·li. Fa peneta. "Tiempo después", de José Luis Cuerda (Secció Especial) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Molts anys després de "Amanece que no es poco" i "Así en el cielo como en la tierra", dos dels films més mítics de l'humor surrealista espanyol, Cuerda reapareix amb una tercera versió coproduïda per El Terrat, on el Planeta l'any 9177 es compon d'un gratacel per als poderosos i un etern extraradi per als miserables. Un 30% dels gags funcionen, però a la resta li pesa molt que ja han mort totes les generacions antigues d'actors i secundaris de l'època franquista. La punta de l'iceberg: els últims dos guàrdies civils de la Terra, ara internacionals i un d'ells amb faldilla escocesa. "El amor menos pensado", de Juan Vera (Secció Oficial a Concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Evolució de l'amor d'una parella al llarg dels anys quan el matrimoni ja s'ha acabat. O sigui, un Bergman versió "rioplatense", tendra, tendra, tendra, molt, molt, molt parlada estil Ricardo Darín, però amb una Mercedes Morán sensacional. Per sort els diàlegs són dignes de Noel Coward, enginyosos, refinats, però fan rabieta, perquè els humans no parlem mai tan bé. És la vida, sí, però és la vida dins d'una pel·lícula. Feta a mida. "Der Unschuldige"/"L'innocent", de Simon Jaquemet (Secció Oficial a Concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Retrat de dona contradictòria, entre la seva feina com a científica, una fe fanàtica i un amant antic que reapareix. Una llauna impenetrable d'una foscor glacial, filmada per un sàdic centreeuropeu que dedica la majoria del temps a les escenes on no passa res del que interessa. O sigui, gent conduint, entrant i sortint, quieta al racó més invisible de casa seva, o directament dormint. És una temptació fer-ho. "El Reino", de Rodrigo Sorogoyen (Secció Oficial a Concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Retrat robot del PP, sense dir PP, en una Espanya on hi ha crims polítics, on els jutges i els periodistes han fet un cop d'Estat i on el pitjor enemic viu al despatx del costat. La pena és que es digui "El reino" (correcte) i rebi tothom (correcte) però no es mencioni ni de passada la monarquia. Superdinàmica (massa), amb un Antonio de la Torre frenètic i una Ana Wegener fent d'alguna cosa així com de Rita Cospedal. També surt un Casado, i és el pitjor de tots. "Yuli", d'Icíar Bollaín (Secció oficial a concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Recreació de la vida de Carlos Acosta, el primer ballarí negre i cubà que ha regnat al món de la dansa anglesa, i que s'autointerpreta a l'època madura. Idèntic a tots els biopics d'autosuperació a partir de la misèria, o com dèiem fa uns anys "Cinema de Vides Exemplars". Té dos punts forts: les estupendes escenes ballades i la força emotiva de la historia. Però acumula tòpics fins fer una piràmide. Gran treball del director de fotografia Àlex Catalán. "First man", de Damien Chazelle (Perlak) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; De "Whiplash" i "La La La Land" a l'epopeia americana del primer aterratge a la lluna. ¡Sorpresa!, Chazelle evita els excessos patriòtics i les escenes espectaculars. Li posa a la pel·lícula el vestit d'astronauta i ens fa sentir la claustrofòbia i la desesperació pel cúmul de "chapusses" de la Nassa. La part familiar és una aposta per la dona de l'heroi que supleix la seva eterna absència. És més, victòria per K.O. de Claire Foy sobre Ryan Gosling, cada vegada més passiu. "Beautiful boy", de Felix Groeningen (Secció oficial a concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; La historia autèntica d'addiccions i recaigudes de Nick Sheiff i la lluita del seu pare per salvar-lo. El que fa repugnant aquesta pel·lícula és que l'han feta com un producte d'autoajuda i auto consol pels milers de pares de Hollywood que han renunciat a les responsabilitats: només faltava la defensa de les Tres C, una de les qual afirma "No és culpa teva". Plegada de cançons balsàmiques i jardins de luxe. A Timothée Chalamet li plouran premis i elogis (a Sant Sebastià s'ha comportat com un cretinet) però qui els mereix és Steve Carell. "Too young to love", de Muriel Box (Retrospectiva) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; El Festival rescata i reivindica una directora anglesa oblidada pels Historiadors, i que es va atrevir a abordar temàtiques impossibles al seu temps. Aquí planteja ¡al 1960! el judici a una noia de 15 anys acusada de prostitució, malalta de sífilis i que ha d'avortar. El film en cap moment fa un judici moral paral·lel i la noia afirma la voluntat i entusiasme de la seva decisió. Sense mitjans, rodada entre les 4 parets d'un tribunal, i amb ingredients del cinema explotation', no sorprèn que el patriarcal cinema anglès d'aquell temps l'amagués per sempregairebé. "L'homme fidèle", de Louis Garrel (Secció oficial a concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Un noi entre dues noies a un París de tardor que evoca el cinema de Truffaut, de Rohmer i René Clair, i també el del pare del director, Philippe. Com sempre, des que existeix l'amor a la francesa, importa més el joc, la conquesta, la manipulació de l'altreque no pas estimar, i prou. Lleugeríssima, insuficient, però amb la picardia dels diàlegs del gran Carrière, i dues dames oposades: bellíssima Laetitia Casta, vampírica Lily-Rose Depp. "La noche de 12 años", d'Álvaro Brechner (Horizontes Latinos) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Els 12 anys de presó de José Mujica (Antonio de la Torre), Huidobro (Alfonso Tort) i Rosencof (Chino Darín) quan la Dictadura Militar de l'Uruguai després de la derrota dels Tupamaros. La presó com a experiment científic calculat, per crear també un estat de terror sobre la població, amb un sadisme propi de l'extermini racial. Silvia Pérez Cruz interpreta un paper i crea una nova, preciosa cançó. "Alpha, the right to kill", de Brillante Mª Mendoza (Secció oficial a concurs) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; La lluita contra el narcotràfic a Filipines amaga corrupcions profundes i esteses entre els cossos de Seguretat. Un país de bojos retratat amb soroll i fúria. Entre el caos i la degeneració moral la vida no té valor ni futur. Tots els personatges poden morir en qualsevol moment, i les escenes més tendres i intimes d'una família serveixen per amagar la droga en els bolquers dels nadons. Mendoza se la juga: un dia l'executarà el President Rodrigo Duterte personalment. "Dilili à Paris", de Michel Ocelot (Projecció Velòdrom Anoeta) &#9733;&#9733;&#9733;&#9733;&#9733; Al París de la Belle Epoque, una nena de Nova Caledònia investiga desaparicions de nens mentre coneix la crême de la crême de l'art i la ciència: dels Curie a Monet, de Sarah Bernhardt a Rodin, de Satie a les estrelles del Moulin Rouge. Com un vitrall d'Art Nouveau, un film d'animació que és la suma de "La invenció d'Hugo"&lt;

Les pel·lícules del Festival de Sant Sebastià passen pel sedàs d'Àlex Gorina (Primera part)

Un rànquing per no perdre's les millors produccions de l'any