"Climax", de Gaspar Noé, ha estat la gran triomfadora del festival de Sitges. El palmarès també inclou films com "Lazzaro feliz", "Mandy" i "Nancy". Hi està d'acord el nostre crític, Àlex Gorina, amb aquesta tria? Aquesta és la seva! EL TOP 5 CLIMAX, de Gaspar Noé (Secció Oficial) ★★★★★ L'"enfant terrible" del cinema francès, d'arrels argentines, va commocionar la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes amb una proposta tan extrema com els seus clàssics "Irreversible", "Under the void" o "Love 3D". Reconstrueix en llargs plans seqüència de càmera volàtil, i amb una banda sonora "trance", la nit del 1996 en què una companyia de ballarins van patir les conseqüències d'haver pres dosis majúscules d'LSD amb una sangria. Un infern de violència, terror i sexe es va desfermar, i Noé en va ser testimoni.   DRAGGED ACROSS CONCRETE, de S. Craig Zahler (Òrbita) ★★★★★ Mel Gibson i Vince Vaughn volen fer el robatori de la seva vida, perquè són policies maltractats pels polítics i volen una jubilació digna. Una "buddy movie" que comença com un Donald Siegel/Sidney Lumet de luxe i acaba sent la millor pel·lícula de Quentin Tarantino, però no és de Tarantino. Ho té tot d'ell, excepte les interminables xerrameques egòlatres i la pirotècnia per fans dels lollipops. Està rodada pel millor mestre clàssic contemporani, sense por de les escenes llargues, renunciant al muntatge d'atrezzo i amb una despietada capacitat de pelar tothom, encara que sigui el teu favorit del film. El moment culminant de Sitges, sense vergonya.   UPGRADE, de Leigh Whannell (Secció Oficial) ★★★★★ Un d'aquells miracles que de tant en tant ens arriben d'Austràlia. Després d'un debut menor amb "Insidious 3", Whannell fa un potent artefacte SciFi: és el futur i els humans només són un cos regit per un xip. El protagonista es resisteix i lluita contra el sistema. Sí, el tema està suadíssim, però l'acció fulgurant, la qualitat indescriptible dels efectes i dissenys (en una producció sense recursos) i una energia incendiària fan d'aquesta pel·lícula una troballa i una aposta segura de cara al palmarès. Benvingut el futur George Miller.   LAZZARO FELICE, d'Alice Rohrwacher  (Secció Oficial) ★★★★★ Amb una sensibilitat inaudita per acostar-se a la condició humana. Impossible de resumir aquest "racconto" sobre la innocència enfront de la corrupció, el valor de la natura, dels fets màgics que ens envolten, i l'herència de Pasolini, Ettore Scola i el millor De Sica. Sergi López és un canalla que no s'està d'exclamar "collons!" quan li convé.   TUMBBAD, de Rahi Anif Barve (Secció Oficial a concurs) ★★★★★ Una llegenda adaptada d'un llibre màgic hindú sobre l'existència d'un pou que arriba a l'infern on viuen una deessa i els seus diables caganers de monedes d'or. A llarg de tot un segle i tres generacions d'una família, fins a la Independència del país, el director crea un món dantesc inspirat en els monstres "stop motion" de Ray Harryhausen, amb uns acabats de gran nivell i una preciosa reconstrucció de la vida comuna dels brahmans i els seus servidors. Al meu entendre, la gran troballa de Sitges 2018.     ELS 5 NYAPS HALLOWEEN, de David Gordon Green (Fora de concurs) ★★★★★ Imperdonable. Tornar a Halloween i Michael Myers, amb l'aquiescència de John Carpenter, i el retorn de Jamie Lee Curtis a la nissaga. Proposar l'enfrontament final entre la bella i la bèstia al poble original i la nit obligada. Arrossegar-nos tot el metratge per arribar al clímax desitjat, i trobar-nos amb 10 minuts amb el pilot automàtic posat, sense cap imatge icònica per fer història i acabar enyorant a Ripley contra Alien... suspens categòric a tots. Sisplau, baixeu la persiana!!!   SÚPER LÓPEZ, de Javier Ruiz Caldera (Fora de concurs) ★★★★★ Ja posats a fer, recomanaria als més llestos del país que comprin els drets de tots els personatges de Bruguera, i facin una productora estil Marvel o DC per capitalitzar-los: Carpanta contra les Germanes Gilda, L'atac de Zipi i Zape i Donya Urraca, o 13 rue del Percebe Revisited. Aquesta paròdia de Superman (més aviat el de Richard Donner que no pas l'original del Còmic) és molt tronada, com cal, però potser un punt massa formalet. Hi falta una dosi de putrefacció estil Troma, per molt que Maribel Verdú sigui castigada a esdevenir un Transformer. Sona a revenja.   OVERLORD, de Julius Avery (Fora de concurs) ★★★★★ El Dia D, una patrulla ha de destruir una església que amaga el laboratori on els nazis fabriquen Soldats Immortal del Tercer Reich, format Increïble Hulk. Una vegada ens van demostrar que és importantíssim que la irrealitat sigui tant o més convincent que l'ultrarealisme. Dit això, la idea pot semblar un deliri mental necessari, i podria ser una genialitat, però és un film tan mal dirigit, posat en escena, muntat, planificat i resolt que ni amb la millor de les intencions "destroyer" el pots comprar. No és una Sèrie B gracioseta, és un títol Mainstream... de poc nivell i prou. MUERE, MONSTRUO MUERE, d'Alejandro Fadel ★★★★★ Heu d'anar a Mendoza, als Andes, i trobar les 3 muntanyes amb forma de lletra M (com si fossin les palmeres que fan una W a "El món és boig, boig, boig, boig") si voleu resoldre un cas de decapitacions de dones i un fosc desig sexual rural. S'ha creat un corrent d'adoració per aquesta pel·lícula que és com una bassa bruta i lletja, un somni fastigós en el cap de ningú. I sí, podria ser una pel·lícula d'autor per a cinèfils recalcitrants invencibles. Però jo no la veig com a cinema d'autor, sinó com a cinema de torturador. I a aquestes altures de la vida d'espectador... escolteu, bromes, les justes!!!!!   MANDY, de Panos Cosmatos (Secció Oficial a Concurs) ★★★★★ Ja ho veieu, tampoc puntuo gaire baixa aquesta història de revenja d'un home torturat a qui han mort la dona uns hippies descerebrats. Perquè, realment, és un objecte estilístic molt personal, una versió amb éssers inhumans de les portades del heavy metal, i conté una interpretació molt catàrtica de Nicolas Cage, passat de voltes i amb cara de Sant Crist coronat d'espines. Però ens n'havien parlat tan bé a Canes, que havíem posat el llistó massa amunt. I no, és llarga com un pecat mortal i la vida eterna al purgatori. Quan has mirat el rellotge quatre vegades i encara falta mitja pel·lícula, el millor és tocar el dos!