Jo acuso, en nom de l'oncle Sisco represaliat

La publicació de la llista dels milers de represaliats catalans del franquisme ha estat un fet dolorós per a les famílies, però necessari. Aquest article vol ser un homenatge a tantes víctimes amb la família i la memòria esbocinades.

Francesc Munich i Sorigué.

Consell de guerra sumaríssim. Causa número 00318. Arxivada.

Corria l'any 1938 i els tribunals franquistes empaitaven el meu besoncle. Ho van haver de deixar córrer perquè va ser més àgil que els seus delators i va poder fugir a França.

L'oncle Sisco es batia en retirada, com la resta de soldats republicans. I des dels fronts de Castella va tornar a peu i com va poder fins a casa, al Pallars.

      - Com t'ho vas fer per moure't entre tanta tropa enemiga? -li va demanar fa molts anys el pare.

      - Ai, nen! Fent el tontet més que no pas l'espavilat!

Però, quan va arribar a Tremp, uns parents ja el van alertar:

      - Sisco, no pugis a Erinyà; no vagis a casa perquè et busquen.

Sense poder veure ni pares ni germans, es va haver d'amagar en un mas perdut de la muntanya de Puigcerver. El padrí li portava menjar cada dia. A la tercera nit, el Sisco i altres represaliats amb consells de guerra com ell, entre els quals el Josep Farrero i el Daniel Peruchet, enfilaven el camí de l'exili i en tres dies van travessar el Pirineu per les muntanyes d'Isil, aprofitant que un d'ells era pastor d'ovelles i els va guiar fins al cantó francès.

I des d'aleshores fins a la mort del dictador, 38 anys sense tornar a trepitjar Catalunya.

      - Per què el buscaven?

      - Per militar a Estat Català i ser membre del comitè que durant la guerra va dissoldre l'Ajuntament i es mantenia fidel a la legalitat republicana.

      - Quin contacte hi mantenia la família, durant aquell llarg exili?

      - Només ens separaven uns centenars de quilòmetres, però significaven tot un món, el que hi havia entre l'Espanya feixista i la França republicana.

Recordo que la primera vegada que el vam anar a veure va ser en un viatge amb taxi, aprofitant que per visitar el santuari de Lourdes concedien permisos de 48 hores per creuar la frontera. Nosaltres ens vam desviar fins al poble del Sisco, a Bagnères-de-Bigorre, per anar-lo a retrobar.

      - Tota una vida estroncada …

      - I tant! Sense la guerra i sense la repressió franquista, el Sisco hauria estat l'hereu de Casa Eulària, d'Erinyà. Era treballador i se n'hauria sortit. Sense ell, els padrins es van quedar amb una mà al davant i l'altra al darrera.

      - I la família, durant aquells anys, amb la por al cos, suposo…

      - El meu pare, el teu padrí, em va confessar un dia que va estar a punt de seguir les passes del seu cunyat, el Sisco, perquè durant la República va ser secretari d'ajuntament. Però la necessitat de cuidar els pares, ja grans, va ser més forta que la por i es va quedar a casa.

Si hagués marxat, ara tots nosaltres seríem francesos per comptes de catalans!

Tot això que escric m'ho explica, entre plors i sanglots, el meu pare, que ha descobert ara el seu oncle matern a la llista dels milers de represaliats catalans del franquisme.

Posar-ho negre sobre blanc ha estat dolorós però reparador. I vol ser un homenatge a tantes víctimes amb la família i la memòria esbocinades.