"Burning": el gat de Murakami que no apareix a la pantalla
"Burning", de Lee Chang-dong
L'última pel·lícula del coreà es va presentar en el festival de Canes i, tot i que no va guanyar la Palma d'Or, va ser celebrada com una de les millors pel·lícules del festival.
Lee Chang-dong adapta un conte de Haruki Murakami titulat "Cremar graners". Les vint pàgines del relat de Murakami es converteixen en tota una pel·lícula, que arriba a transcendir el mateix conte.
A "Burning", Lee Chang-dong ens explica la història, estranyíssima, de Jongsu, un aspirant a escriptor que un dia es retroba amb una amiga de la infantesa. Mig s'enamora, però aviat ella se'n va de vacances i, quan torna, ho fa amb un nou noi incorporat.
El noi nou és ric, i Jongsu ve d'una família de camperols. Aquesta és una de les línies argumentals d'aquesta pel·lícula fascinant.
L'altre té a veure amb el misteri: el protagonista es cuida del gat de la noia, però ni ell ni nosaltres veiem l'animal. Existeix? I què passa amb el pare del protagonista? I què passa amb el noi nou, que diu que tér l'afició de cremar graners.
Lee Chang-dong ha fet una pel·lícula suggeridora, que dissimula mentre l'estem veient, però que la fascinació ens atrapa quan sortim del cinema. Crec que aquest to evanescent de la pel·lícula es tradueix en dues imatges: la primera, un raig de sol que entra de retruc en una habitació; la segona és un crepuscle al camp, quan els tres personatges ballen i beuen... i quan el misteri encara és latent.
"Desenterrando Sad Hill" de Guillermo de Oliveira
Si Lee Chang-dong ha convertit un conte de Murakami en una pel·lícula de dues hores, a "El bo, el lleig i el dolent", Sergio Leone va convertir una pàgina de guió en vint minuts de pel·lícula. Es tracta de l'escena final, la del duel (a tres) en un cementiri.
"Desenterrando Sad Hill" va guanyar el premi Noves Visions a l'últim festival de Sitges i narra, entre altres coses, alguns detalls de com es va rodar aquella escena mítica.
El cinema de Leone i, en concret, "El bo, el lleig i el dolent", és un dels temes centrals d'aquest documental. Però n'hi ha més.
Primer: no és estrany que la pel·lícula comenci amb el fervor del públic en un concert de Metallica. El seu líder participa en el documental, però, sobretot, l'escena inaugural posa en evidència que aquesta és una pel·lícula sobre els fans. Hi ha una idea molt bonica en el gest d'un grup de persones que decideixen tornar a la vida l'escenari de Burgos en què es va rodar la pel·lícula de Leone: el cinema, com l'art en general, no s'acaba quan surt el cartell de final, sinó que continua en cada visionat.
L'altra cosa que crec que és destacable d'aquesta pel·lícula és el retorn a una manera de "fandom" que té a veure, encara, amb allò material, amb les coses concretes, amb el record i amb el pelegrinatge. És curiós trobar això en plena era de la immaterialitat.
"Petra", de Jaime Rosales
"Petra", l'última pel·lícula del català Jaime Rosales, una pintora que s'instal·la a la residència d'un artista famós, ric i poderós. És una pintora interpretada per Bárbara Lennie, de qui ja he comentat altres vegades que crec que és el rostre més determinant del nou cinema espanyol.
Entre altres coses, Lennie destaca perquè, enmig de la truculència d'una trama com la de Petra, tota una tragèdia grega, Lennie aconsegueix imprimir un to més relaxat al seu personatge.
Rosales divideix la pel·lícula en capítols desendreçats, i juga constantment a anticipar la informació i a elaborar el factor sorpresa de manera, justament,... sorprenent.
"Petra" es planteja des de la duresa: els temes són implacables i van del xantatge al suïcidi... a altres coses que val més que no digui. La posada en escena de Rosales, perfecta.
